Em declaro ferma defensora del dret a l’autodeterminació dels pobles.

Em declaro també una ignorant de la complexa realitat africana, una realitat que cada cop m’atrau més i intento entendre millor.

Avui s’inicia al Sud del Sudan un referèndum sobre la independència d’aquesta regió de la resta del país. La meva reacció inicial és donar suport incondicional a aquest procés, que posa en mans del poble la decisió sobre quin país volen construir.

Però a la vegada sorgeixen preguntes. Què hi ha darrera d’aquest referèndum? Perquè Estats Units hi està tant interessat? Quines són les causes, interferències i, sobretot, conseqüències d’aquest procés?

Fa uns dies vaig coicidir amb el Rafael Vilasanjuan en una tertúlia radiofònica, i a la pregunta sobre els reptes de 2011 ell va posar sobre la taula els interrogants que plantejaran el referèndum i la probable independència del Sud Sudan. Així que quan avui he vist uns quants posts al facebook que celebraven alegrement el referèndum al Sud del Sudan, m’he posat a surfejar a veure què trobava darrera d’aquest complex esdeveniment.

El referèndum d’autodeterminació és part dels acords de pau que, al 2005, van posar fi a la guerra civil entre el Nord i el Sud, que va començar al 1983 i en 22 anys va deixar prop de 2 milions de morts i més de 4 milions de desplaçats, segons NNUU. El Nord, islàmic, detenta el poder polític i econòmic. El Sud, multiètnic, té les principals reserves de petroli i algunes de les estadístiques més esferïdores de l’Àfrica en termes d’empobriment i accés als serveis socials bàsics. Al Sud, la població sembla veure aquest referèndum i la separació del Nord com la fi de les seves calamitats. Al Nord, veuen el procés amb recel, sobretot pel que fa al control dels jaciments de petroli.

Fins aquí esl bàsics que trobem a gairebé tots els mitjans, però, si rasquem una mica més, què trobem?

Público ens explica les enormes desigualtats entre Nord i Sud i il·lustra la discriminació dels ciutadans del Sud que van emigrar a Khartum a estudiar o treballar. Ens diu també que la guerra, encesa gairebé des de la independència de la metròpoli britànica, es deu a l’enfrontament religiós (“El sur, formado por más de 500 tribus y de religión animista o cristiana, se enfrentó al norte musulmán y rechazaba la imposición de la ley islámica“), però també a aquestes desigualtats econòmiques i de poder polític.

L’especial informatiu de BBC ens dóna molta més informació, però tampoc aprofundeix massa en els perquès. Sí que explica les implicacions que la independència del Sud de Sudan pot tenir per altres regions africanes que reclamen el seu dret a l’autodeterminació. Amb una visió un tant alarmista, la BBC ens explica com aquest procés acaba amb l’acord tàcit de mantenir les fronteres que van imposar els poders colonials europeus. (“They cut through ethnic groups, dividing peoples and even families. The countries threw together men and women who had differences of language and religion. Yet Africa’s leaders decided to accept these frontiers: Unpicking them would have set every new country against the other. The independence borders were treated as sacrosanct. So does the referendum in Sudan mark the end of this principle?“). Somaliland a Somàlia, la Casamance a Senegal, la regió de Cabinda a Angola, el delta del Níger a Nigèria, algunes parts de la República Democràtica del Congo com Katanga, entre d’altres, poden veure els seus anels per independència encesos amb aquest procés.

Pot la independència de Sud Sudan portar-nos un nou mapa per àfrica i, sobre tot, pot ser el trencament amb les fronteres colonials pacífic i veritablement respectuós amb els desitjos dels pobles?

I aquí és on arribem a la clau del tema. El control sobre el petroli i la ingerència en el procés dels poders estrangers.

Xina és, segons l’Asian Times, l’actor estranger clau al Sudan, principalment per la participació de la Companyia Nacional de Petroli Xinesa, que controla els dos majors consorcis energètics que operen al Sudan, amb el control d’aproximadament el 60% dels 480.000 barrils de cru que es produeixen diàriament. També ha construit 1.500 quilòmetres d’oleoductes que conecten els camps petroliers al Sud, on hi ha el 85% de les reserves, a Port Sudan, centre exportador al Nord del país. Xina s’ha mantingut al marge del procés de referèndum, ni donant suport ni refusant el procés, a l’espera dels resultats, sabent que la independència suposarà la renegociació de les seves concesions.

La independència del Sud de Sudan pot obrir oportunitats de negoci i d’accés als recursos energètics per a d’altres països i empreses, i Estats Units han estat des de l’inici recolzant el procés d’autodeterminació. Com va declarar Andrew Natsios a Bloomberg, ex-enviat especial al Sudan de George W. Bush, “El repartiment del poder i els recursos canviarà d’un dia per l’altre”. I allà estarà l’amic americà per assegurar-se, juntament amb els xinesos, una part del pastís.

En definitiva, el dret a l’autodeterminació d’un poble, es veu interferit des de l’exterior en pro del control pels recursos energètics. El futur dels sudanesos del Sud no depèn només del vot dels ciutadans i ciutadanes en el referèndum, sinó del nivell d’acord o desacord que acabi havent-hi en el repartiment del pastís petrolier.

L’esperança que obre el procés de Sudan és per un nou mapa d’Àfrica on siguin els africans i les africanes les qui dibuixin o esborrin les fronteres. La por, que el procés encengui de nou el conflicte, amb el control pels recursos de fons, amb les diferències religioses i ètniques com a excusa, i que sigui la població la qui en torni a patir les conseqüències.