5 reptes que haurà d’afrontar l’esquerra independentista ara que ja tenim govern

Article publicat a Crític el 17 de maig de 2018

Amb la investidura de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat s’inicia una nova fase del procés. No la darrera ni la definitiva, simplement una nova fase. Una fase plena d’incerteses i d’interferències que fan impossible preveure, ja no com anirà i quant durarà la legislatura, sinó ni tan sols què passarà la setmana vinent. Els processos judicials oberts (i els que possiblement s’obriran) i la més que possible confirmació de penes de presó per als presos polítics; l’amenaça constant d’un nou 155 i de les esperables prohibicions des del Tribunal Constitucional davant de propostes com l’inici del Procés Constituent o la recuperació de lleis suspeses; la previsible tensió entre la CUP i el Govern dins del bloc independentista atesa l’evident distància ideològica entre el president i els cupaires; la influència, o fins i tot les interferències, que el Consell de la República o el president Puigdemont puguin exercir sobre Torra i el Govern de la Generalitat… són alguns dels revolts que haurà d’intentar superar sense descarrilar el nou president.

Alguns dels reptes que afrontem en aquesta nova fase són d’una rellevància especial per a les esquerres que hem apostat pel procés sobiranista com una possibilitat de transformació radical, d’emancipació i d’apoderament popular. El primer d’aquests reptes hauria de ser sens dubte dotar-nos d’espais per construir estratègies de futur que ens permetin fer realitat el que ara només sembla un ‘mantra’: fer República. Pensant en reptes, ara com ara, n’identifico 5 que per a mi seran centrals. Continua llegint “5 reptes que haurà d’afrontar l’esquerra independentista ara que ja tenim govern”

Una república feminista serà una república sense deutecràcia [sense censura]

La CUP em va demanar fa uns mesos que escrigués un text sobre deute pel bloc que preparàven per la campanya del referèndum, prenpartit.cat. L’Estat ha censurat aquesta pàgina web i per tant també l’article que, des del primer moment, vaig pensar havia de girar entorn a la idea de l’impagament feminista del deute. Ara que és el moment (o jo ho crec fermament) de parlar-ho tot en un procés constituent no subordinat a l’agenda institucional, un procés des de baix en el que entre totes poguem reflexionar sobre quin país volem i com el volem construir, penso que la reflexió al voltant del deute i el feminisme pot contribuir-hi. Crec que tenim una oportunitat de construir un país no subordinat als mercats financers i a la deutecràcia, i que només així aconseguirem una república feminista … i vosaltres, què en penseu?

(una versión ligeramente diferente y en castellano de este texto se publicó para inaugurar el blog “En Deuda” de El Salto)

 Una república feminista serà una república sense deutecràcia

DG7eSOVWAAATr0u

La crisi del deute ha posat en evidència, més que mai, la naturalesa patriarcal del sistema capitalista. Continua llegint “Una república feminista serà una república sense deutecràcia [sense censura]”

Una hipòtesi sobre els pressupostos de Junts pel Sí i els pals a les rodes

Article publicat a ElCritic.cat el 19 de gener de 2017

“Ho volem tot, ho volem tot… i al final hem acabat forçant massa la màquina, ja us he dit que estàvem corrent massa”, David Fernàndez
“De vegades sembla que avancem i de vegades sembla que siguem al mateix quilòmetre que el 2012”, Isabel Vallet
“Això sembla el dia de la marmota”, Antonio Baños
Anunci electoral de la CUP – Crida Constituent per al #27S 2015

Continua llegint “Una hipòtesi sobre els pressupostos de Junts pel Sí i els pals a les rodes”

“Independents de qui?” Resum de l’informe sobre el deute públic català (2015)

Resum elaborat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute actualitzant les dades de l’Informe “Independents de Qui?”, 15 de setembre de 2015

Malgrat que des de fa anys el deute públic és molt present al debat polític i als mitjans de comunicació, la manca de transparència i els interessos de les elits fan que la ciutadania desconegui quina és la realitat del deute públic del seu propi país. Fa un any la PACD vam publicar l’informe “Independents de qui?“, que cercava analitzar les principals magnituds, dades i informacions que ens poden ajudar a entendre l’evolució del deute públic català, centrat en el deute de la Generalitat de Catalunya. L’informe respon a la necessitat de conèixer com s’ha arribat a aquesta insostenible situació, per a partir d’aquest coneixement poder avaluar quines sortides tenim. L’informe ha d’ajudar també a abordar la qüestió de la il·legitimitat de la priorització del pagament del deute per sobre d’altres despeses. Continua llegint ““Independents de qui?” Resum de l’informe sobre el deute públic català (2015)”

Si no és per canviar-ho tot, no és independència

Publicat a la Revista El Procés de ElCrític.cat, 27 d’octubre de 2014

Rere la paraula “independència” s’amaguen mil i una Ítaques. Esperances, pors, interrogants i respostes per a tots els gustos i ideologies. Per a moltes de nosaltres, el procés sobiranista és una oportunitat històrica per a construir un país veritablement nou. Un país per a totes, aixecat sobre els pilars de la democràcia real i la justícia econòmica i social, internacionalista i solidari, i sobretot independent de debò, és a dir, que trenqui les cadenes servils amb les elits econòmiques i financeres (les d’aquí i les de més enllà). Continua llegint “Si no és per canviar-ho tot, no és independència”

El miratge de la independència

Iolanda Fresnillo i Sònia Farré. Publicat a Crític el 18 de setembre de 2014

La independència, aquella fita que sembla cada cop menys llunyana, és per a moltes sinònim de llibertat i de sobirania plena, d’emprendre un vol lliure de lligams imposats. La majoria sabem, però, que la realitat és molt més complexa, i que la sobirania i la independència reals han d’anar molt més enllà d’un canvi de fronteres físiques. Tenim al davant l’oportunitat de construir un nou marc de referència, i en aquest viatge que emprenem la qüestió del deute ha de ser un eix central dels debats sobre fins on volem arribar.

Continua llegint “El miratge de la independència”

“Volem fer entrar al debat del 9-N la qüestió de la independència financera”

Captura de pantalla 2014-06-30 a les 21.47.22Entrevista al diari Ara, 14 d’abril de 2014

Per què una auditoria del deute?

Cal recuperar cert control de les finances públiques. Hem d’analitzar des de baix com s’ha arribat a l’actual situació amb un exercici d’educació popular. No tant amb informes tècnics, sinó exposant dades als ciutadans en col·laboració amb gent d’àmbits com la sanitat i economistes o sociòlegs. Som rigorosos!

Quin deute veieu il·legítim?

El de despeses inútils fetes per beneficiar sectors com la construcció, el derivat de corrupció o amiguisme o certs interessos pagats a la banca per finançar l’Estat. El Banc Central Europeu els en va cedir a un tipus de l’1% que ha venut al sector públic al 6% perquè pagui a proveïdors. És injust i un abús de la situació d’una banca a la qual s’ha hagut de rescatar.

Sabeu quant deute seria il·legítim?

No tenim una xifra. El nostre objectiu és detectar-lo i denunciar que cert deute no s’hauria de pagar o que caldria renegociar-lo o passar-hi per davant el benestar de la població.

Amb quins terminis treballeu?

El 29 d’abril exposarem uns resultats preliminars i esperem tenir els definitius a la tardor. Volem fer entrar en el debat del 9-N la qüestió de la independència financera.

¿No pagar el deute no restaria suports internacionals al procés?

Depèn de cap on l’encaris. Si volem un estat per canviar-ho tot i fer-lo més solidari i amb justícia econòmica, no ens hauria d’importar.

¿I aquest exercici no encariria l’accés a nou deute?

A curt i mitjà termini sí, però Catalunya ja no compra gaire deute. Cal acompanyar la mesura amb reforma fiscal, lluita contra el frau i nacionalització de bancs rescatats. Caldria desenganxar-nos dels mercats financers.

 

un nou mapa per àfrica

Em declaro ferma defensora del dret a l’autodeterminació dels pobles.

Em declaro també una ignorant de la complexa realitat africana, una realitat que cada cop m’atrau més i intento entendre millor.

Avui s’inicia al Sud del Sudan un referèndum sobre la independència d’aquesta regió de la resta del país. La meva reacció inicial és donar suport incondicional a aquest procés, que posa en mans del poble la decisió sobre quin país volen construir.

Però a la vegada sorgeixen preguntes. Què hi ha darrera d’aquest referèndum? Perquè Estats Units hi està tant interessat? Quines són les causes, interferències i, sobretot, conseqüències d’aquest procés?

Fa uns dies vaig coicidir amb el Rafael Vilasanjuan en una tertúlia radiofònica, i a la pregunta sobre els reptes de 2011 ell va posar sobre la taula els interrogants que plantejaran el referèndum i la probable independència del Sud Sudan. Així que quan avui he vist uns quants posts al facebook que celebraven alegrement el referèndum al Sud del Sudan, m’he posat a surfejar a veure què trobava darrera d’aquest complex esdeveniment.

El referèndum d’autodeterminació és part dels acords de pau que, al 2005, van posar fi a la guerra civil entre el Nord i el Sud, que va començar al 1983 i en 22 anys va deixar prop de 2 milions de morts i més de 4 milions de desplaçats, segons NNUU. El Nord, islàmic, detenta el poder polític i econòmic. El Sud, multiètnic, té les principals reserves de petroli i algunes de les estadístiques més esferïdores de l’Àfrica en termes d’empobriment i accés als serveis socials bàsics. Al Sud, la població sembla veure aquest referèndum i la separació del Nord com la fi de les seves calamitats. Al Nord, veuen el procés amb recel, sobretot pel que fa al control dels jaciments de petroli.

Fins aquí esl bàsics que trobem a gairebé tots els mitjans, però, si rasquem una mica més, què trobem?

Público ens explica les enormes desigualtats entre Nord i Sud i il·lustra la discriminació dels ciutadans del Sud que van emigrar a Khartum a estudiar o treballar. Ens diu també que la guerra, encesa gairebé des de la independència de la metròpoli britànica, es deu a l’enfrontament religiós (“El sur, formado por más de 500 tribus y de religión animista o cristiana, se enfrentó al norte musulmán y rechazaba la imposición de la ley islámica“), però també a aquestes desigualtats econòmiques i de poder polític.

L’especial informatiu de BBC ens dóna molta més informació, però tampoc aprofundeix massa en els perquès. Sí que explica les implicacions que la independència del Sud de Sudan pot tenir per altres regions africanes que reclamen el seu dret a l’autodeterminació. Amb una visió un tant alarmista, la BBC ens explica com aquest procés acaba amb l’acord tàcit de mantenir les fronteres que van imposar els poders colonials europeus. (“They cut through ethnic groups, dividing peoples and even families. The countries threw together men and women who had differences of language and religion. Yet Africa’s leaders decided to accept these frontiers: Unpicking them would have set every new country against the other. The independence borders were treated as sacrosanct. So does the referendum in Sudan mark the end of this principle?“). Somaliland a Somàlia, la Casamance a Senegal, la regió de Cabinda a Angola, el delta del Níger a Nigèria, algunes parts de la República Democràtica del Congo com Katanga, entre d’altres, poden veure els seus anels per independència encesos amb aquest procés.

Pot la independència de Sud Sudan portar-nos un nou mapa per àfrica i, sobre tot, pot ser el trencament amb les fronteres colonials pacífic i veritablement respectuós amb els desitjos dels pobles?

I aquí és on arribem a la clau del tema. El control sobre el petroli i la ingerència en el procés dels poders estrangers.

Xina és, segons l’Asian Times, l’actor estranger clau al Sudan, principalment per la participació de la Companyia Nacional de Petroli Xinesa, que controla els dos majors consorcis energètics que operen al Sudan, amb el control d’aproximadament el 60% dels 480.000 barrils de cru que es produeixen diàriament. També ha construit 1.500 quilòmetres d’oleoductes que conecten els camps petroliers al Sud, on hi ha el 85% de les reserves, a Port Sudan, centre exportador al Nord del país. Xina s’ha mantingut al marge del procés de referèndum, ni donant suport ni refusant el procés, a l’espera dels resultats, sabent que la independència suposarà la renegociació de les seves concesions.

La independència del Sud de Sudan pot obrir oportunitats de negoci i d’accés als recursos energètics per a d’altres països i empreses, i Estats Units han estat des de l’inici recolzant el procés d’autodeterminació. Com va declarar Andrew Natsios a Bloomberg, ex-enviat especial al Sudan de George W. Bush, “El repartiment del poder i els recursos canviarà d’un dia per l’altre”. I allà estarà l’amic americà per assegurar-se, juntament amb els xinesos, una part del pastís.

En definitiva, el dret a l’autodeterminació d’un poble, es veu interferit des de l’exterior en pro del control pels recursos energètics. El futur dels sudanesos del Sud no depèn només del vot dels ciutadans i ciutadanes en el referèndum, sinó del nivell d’acord o desacord que acabi havent-hi en el repartiment del pastís petrolier.

L’esperança que obre el procés de Sudan és per un nou mapa d’Àfrica on siguin els africans i les africanes les qui dibuixin o esborrin les fronteres. La por, que el procés encengui de nou el conflicte, amb el control pels recursos de fons, amb les diferències religioses i ètniques com a excusa, i que sigui la població la qui en torni a patir les conseqüències.