La setmana passada ens va deixar una de les escenes típiques de l’inici de l’estiu. La cimera del G8, els líders del món industrialitzat, aquest cop a Itàlia, a la castigada ciutat de L’Aquila, amb alguns convidats més de l’habitual, incloent un somrient Zapatero.

Enguany la cimera venia precedida pels escàndols de Berlusconi, que a més es va escaquejar de la tasca d’amfitrió i va deixar l’agenda de la reunió en mans d’Obama, i per les declaracions de Merkel sobre l’obsolescència del G8, en favor del “més representatiu” G20. Aquest darrer ha estat el debat que també ha marcat el final de la cimera, amb crides per ampliar el G8 a G14, G20 o GX segons qui fes les declaracions … però a ningú se li ha acudit reclamar un sistema de presa de decisions global totalment democràtic i representatiu, un G192 o unes Nacions Unides renovades.

A banda del debat sobre el futur del G8, poca cosa nova. La promesa, ambigua i sense compromisos de curt o mig termini, de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 50% per al 2050, el compromís de rellançar i tancar la Ronda de Doha per la liberalització comercial, 20.000 milions de dòlars per acabar amb la fam al món, dels que no sabem quants són nous fons ni qui els aportaran, i les típiques amenaces a Iran i Corea del Nord per les seves ambicions nuclears. Res que no haguem sentit abans.

Les promeses de més ajuda o de lluita contra el canvi climàtic són trencades sistemàticament. Les més sonades, a la cimera de Gleaneagles al 2005, que prometien més de 50 mil milions de dòlars d’ajuda per als més empobrits, la meitat per a Àfrica, se han quedat a mig camí. A la cimera del G8 de l’any passat es van prometre 10 mil milions de dòlars per fer front a la crisi alimentària, però aquests també s’han reduït a la meitat. Pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic, tanteig i aperitiu abans de les negociacions reals, des de ja fins al desembre, quan a la cimera del clima de Copenhaguen s’haurien de tancar els compromisos.

Pel que fa a les intencions de tancar les negociacions per una major liberalització comercial, seran les que probablement rebran més atencions els propers mesos. La crisi econòmica ha posat en evidència els perills que la política de liberalització comercial té per als països emergents i empobrits, i en especial per la sobirania alimentària i econòmica dels pobles del Sud. Probablement les negociacions xoquin amb la realitat d’una política comercial proteccionista i subvencionadora europea i nord-americana, i la negativa dels països emergents i empobrits a obrir encara més les seves economies si no hi ha un canvi substancial en les polítiques agràries dels més rics. Però en definitiva es tracta d’un procés que va més enllà del G8 i les seves cimeres.

Al final, el que queda de les cimeres del G8 són unes quantes fotos i una declaració, poc més que paper mullat.