Article publicat a Crític el 24 de gener de 2019. La versió publicada en aquest bloc és lleugerament més llarga. Versión en castellano publicada por Viento Sur.
Fa uns mesos em van demanar si podia participar a la inauguració de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC) parlant sobre sobirania econòmica. Un repte pel significat de la FESC, una mena d’akelarreanual on ens trobem el “nosaltres” transformador, però també un “nosaltres” de complicitats i amistats que venen de lluny, on cremem les pors i inseguretats, i les transformem en esperances i energies per a seguir endavant. Finalment vaig superar el vertigen i les vergonyes, i vaig acceptar el repte. Un repte que em va permetre donar-li una volta a la qüestió de les sobiranies.
Lluny de la concepció clàssica de sobirania que vincula el poder “resident en el poble” amb l’existència d’un Estat, moltes concebem les sobiranies com el dret dels pobles a definir i decidir com volem que sigui la realitat que ens envolta. Una realitat econòmica, social, política, cultural, territorial, ambiental, relacional, sobre la que volem tenir capacitat de decisió més enllà de l’Estat. Aquesta és la concepció de Sobiranies de la qual parteixo. El dret a decidir com volem viure, produir i relacionar-nos entre nosaltres i amb el nostre entorn.
Girant la truita 