Drets vs. Deute, la batalla per la sobirania al segle XXI

Article publicat a Catàrsi Número 2 Tardor-Hivern 2019

Ningú ho nega, ningú ho desmenteix. Hi ha una nova crisi econòmica al tombant de la cantonada. No se sap quan ni on esclatarà l’element que la farà desencadenar, però tots els analistes, liberals o comunistes, els diaris financers, els mitjans alternatius, fins i tot els noticiaris televisius, parlen de la nova crisi que ve. Una crisi que arriba a un món més endeutat que mai (i precisament per aquest deute es desencadena), en el que els Estats, altament financiaritzats, han cedit encara més sobirania als mercats. La crisi arriba, doncs, amb uns poders públics sobreendeutats, entregats als mercats i sense pràcticament marge de maniobra (sempre que es mantingui l’status quo i l’adhesió al sistema capitalista).

Si el resultat més notori de la crisi de 2008, almenys pels països de la perifèria europea, fou l’adhesió cega a la doctrina de l’austeritat neoliberal, impulsada pels mercats financers, imposada per la troika, i adoptada sense massa resistència per les elits polítiques i econòmiques de l’Estat, com abordarem una nova fase de la recessió quan encara ens trobem amb unes finances públiques condicionades pel deute i unes condicions socials encara marcades per l’empobriment massiu i la precarització que ha suposat la crisi fins ara?

Una renovada era de debtocràcia

L’FMI fa ja un temps que ve alertant de les “vulnerabilitats” en el sistema financer i els riscos en l’evolució econòmica global. Vulnerabilitats entre les quals trobem el creixent deute global, especialment corporatiu i públic, però també altres elements com la desacceleració econòmica, un hipotètic gir en la política monetària i augment dels tipus d’interès o una agudització de les tensions comercials entre Xina i Estats Units.

El deute a nivell globals ha assolit nivells sense precedència. En termes absoluts el deute global ha assolit els 246.5 bilions de dòlars el primer trimestre de 2019 (el rècord històric està en els 248 bilions de dòlars assolits al primer trimestre de 2018), el que equival al 320% del PIB mundial. És a dir, el deute a nivell global més que triplica la riquesa produïda a tot el món (tal i com es comptabilitza a través del PIB, una mesura molt ineficient que, entre altres mancances, no considera el treball reproductiu i de cures, imprescindible per la sostenibilitat de la vida).

 

 

 

 

Font. IIF, Global debt monitor, Agost 2019.

Estats Units, Xina i Japó acumulen més de la meitat d’aquest deute global, excedint la seva proporció de producció. Aquest deute global està composat per deute dels governs, però també de les empreses financeres, d’empreses no financeres i de les llars. Totes quatre categories han incrementat en les darreres dècades, però el creixement és especialment rellevant en el cas del deute d’empreses no financeres i el deute públic. Aquest darrer, el deute de les administracions públiques, està assolint rècords tant a les economies anomenades avançades, com a les emergents i els països empobrits. Mentre el deute públic ha incrementat sobretot en les economies més “avançades, és especialment rellevant el seu increment en els països empobrits, on està impactant en la ja de per si minsa capacitat dels governs de proveir serveis públics de qualitat i garantir els drets de tothom.

Aquest creixement gairebé continuat en el deute global en els darrers anys ha estat alimentat per les polítiques monetàries dels bancs centrals, principalment el BCE i el tresor estatunidenc, però també per l’increment de l’endeutament dels governs per fer front a dèficits fiscals. La manca de voluntat per fer front a reformes fiscals profundes i a l’elusió i l’evasió fiscal, derivada del fet de no voler tocar els privilegis de grans empreses i de les elits econòmiques, està a la base d’aquest increment del deute públic. Una fiscalitat realment progressiva, redistributiva i justa, és a dir, suficient per cobrir les necessitats financeres de l’Estat de cara a garantir els drets de totes i de tots, no deixaria les administracions públiques tant exposades a la financiarització i a la voluntat dels mercats financers.

Cal fer atenció també als riscos que suposen els elevats nivells de deute de les empreses no financeres i, en menor mesura, de les empreses financeres. El deute d’empreses no financeres s’ha gairebé doblat des de 2007, i el deute del sector privat financer ha seguit augmentant. Tal i com ja ha succeït en el passat, quan aquests deutes privats es tornen insostenibles o impagables, davant, per exemple, d’una reducció dels beneficis en relació les expectatives, les empreses miren cap a l’Estat a la cerca d’ajuda. Els rescats financers de la banca a nivell global, també a l’Estat espanyol, en la crisi desencadenada al 2008, en són un bon exemple. I com vam veure aleshores, el deute privat es converteix en deute públic. Un informe publicat recentment per l’FMI demostra com l’excés de deute privat genera sistemàticament en major deute públic, fins i tot quan no hi ha una crisi declarada. El document demostra que aquesta migració de deute privat a públic, més enllà de quan es deriva de rescats directes del sector privat, opera principalment a través de respostes contra-cícliques del govern a processos de desapalancament (desendeutament) de les empreses privades.

Després de l’esclat de la crisi financera de 2008, l’increment dels deutes privats, especialment d’empreses no financeres, ha estat liderat per Xina i altres “mercats emergents”, superant el creixement en les economies considerades més avançades com l’estatunidenca o l’europea. Tot i que el deute privat s’ha mantingut baix en els països més empobrits, sent encara una porció molt petita del seu deute total, és destacable que s’ha multiplicat per 10 en la darrera dècada, passant de mil milions de dòlars al 2007 al 10 mil milions al 2017.

Les alertes sonen a més perquè, a diferència del 2008, avui els governs, molt més endeutats, tenen molt menys marge de maniobra per abordar aquesta nova crisi econòmica. Així, els nivells relatius de deute públic en als països enriquits en relació al seu PIB estan a nivells mai vistos des de la segona guerra mundial. Els governs dels països anomenats emergents han acumulat també elevats nivells de deute públic, similars als vistos durant la crisi del deute dels anys 80. I finalment, els països empobrits, afronten també nivells insostenibles de deute. Hi ha 122 països al món que avui afronten nivells insostenibles de deute, i molts d’ells són països del Sud Global, on els escassos recursos públics s’estan destinant de forma creixent a pagar el deute enlloc de a finançar serveis públics i garantir els drets econòmics, socials i culturals.

Font. World Economic Outlook database – IMF (evolution from 2007 to 2017, and IMF projections from 2018 onwards).

Una nova crisi del deute per als més vulnerables

Els elevats nivells de deute, tant públic com privat, a les economies del Nord Global i països emergents, posen en risc l’economia global. Els elevats nivells de deute públic als països del sud, estan posant en risc la supervivència i els drets de milions de persones. El deute extern públic en el Sud global s’ha més que duplicat en la darrera dècada, posant fi a la disminució dels nivells d’endeutament que es van aconseguir al llarg de la primera dècada del segle XXI, tant per les cancel·lacions de deute rebudes, després de la pressió de moviments socials a nivell global, com pels ingressos creixents en anys d’alts preus en les matèries primeres que aquests països exporten.

Una dècada després de l’esclat de la crisi financera global, els països del Sud es troben, com en els anys 80, en mig de l’esclat d’una nova crisi de deute. Un 48% dels països de renda baixa estan, segons els anàlisis de sostenibilitat del FMI i el Banc Mundial, en crisis de deute, és a dir, en suspensió de pagaments o alt risc de ser-hi. Aquesta bola de neu de deute públic als països del Sud Global ha estat generada per una combinació de factors. El primer un boom de crèdit cap a aquests països des del centre del sistema. La resposta de les polítiques monetàries a la crisi de 2008, amb baixos tipus d’interès i ampli accés a crèdit del BCE en el cas europeu, va fer que els mercats del deute públic dels països centrals es tornessin poc atractius. A la cerca de majors retorns, els inversors comencen a augmentar l’accessibilitat al crèdit a països africans, llatinoamericans i asiàtics. Hi ha una explosió d’emissions de deute en els mercats financers a països del Sud, acompanyada per crèdit disponible de creditors bilaterals no tradicionals, especialment Xina. El crèdit anual als països de renda baixa i mitja passa de 185 mil milions de dòlars al 2007 a 424 mil milions al 2017. Aquest increment del crèdit, i per tant de l’endeutament, es fa a tipus d’interès molt més elevats que els que paguen els països rics. Amb els anys, la factura del pagament del deute es va incrementant, però es va pagant gràcies als ingressos de les exportacions de matèries primeres. Però a partir del 2013 i, especialment, 2014 el preu de les matèries primeres comença a caure, i també ho fan els ingressos dels països exportadors.

Bona part d’aquest deute ha estat invertit en mega-infraestructures, al servei dels interessos del capital i de les grans empreses multinacionals. Ports, aeroports, carreteres, vies ferroviàries, ductes, represes, línies elèctriques, represes, hidroelèctriques i altres infraestructures per proveir de vies de transport i energia al servei del comerç internacional i a les necessitats dels mercats del Nord global. Xina, amb la seva iniciativa “Belt and Road” i un pressupost de 8 bilions de dòlars, ha estat un dels promotors d’aquest tipus d’iniciatives, proveint de crèdit però també d’empreses per construir aquestes infraestructures.

En tot cas, tot i la importància de creditors com Xina o els bancs multilaterals, la major part del deute que es genera als països del Sud prové de creditors privats. Al 2017, el 58% del deute dels països de renda baixa i mitjana es deu a creditors privats, mentre que al 2007 era només el 47% i una dècada abans, al 1997, el 39%. Aquest fet fa que el deute sigui més car. El tipus d’interès mitjà que els països del Sud paguen pel seu deute a creditors oficials era al 2017 de 2,16%, mentre que a creditors privats (inclosos mercats financers a través de l’emissió de bons), es de 4,56%. Pels països de l’Àfrica Sub Sahariana la diferència és encara major, i mentre als creditors oficials es paga un interès mitjà de l’1,98%, als privats creix fins al 5,12%. Hi ha hagut també un increment del deute intern (que es deu a residents en el país). Aquest deute és també generalment més car, i Equador o Brasil han pagat interessos superiors al 9% en les seves emissions de deute domèstiques.

Amb creixents d’interessos per als països empobrits i dificultats per refinançar el deute, els preus de les matèries primers caient, les monedes locals devaluant-se respecte al dòlar (el que incrementa el valor del deute, normalment en dòlars) i l’economia global amb tempestes a l’horitzó, una nova crisi del deute als països del Sud està servida. Alguns països com Moçambic, Gambia, Ghana, Zàmbia, Costa d’Ivory o Sri Lanka, aborden avui noves crisis de deute, destinant creixents percentatges dels seus pressupostos a pagar el deute i els seus interessos.

Un cas especialment rellevant és Argentina, on l’increment de l’endeutament des de que Mauricio Macri va arribar al govern al 2015, ha portat al país a una situació límit. L’increment de la pobresa i la inseguretat alimentària porta el país a 15 anys enrere, quan Argentina va declarar la suspensió de pagaments del seu deute. Fa unes setmanes el govern Macri va decretar una suspensió temporal del pagament d’una part del deute. Des de fa més d’un any, la fuga de capitals i la devaluació del peso és constant, amb una inflació descontrolada que impacta directament en la vida de milions de persones, ja que els preus dels productes bàsics no deixen de pujar. L’FMI ha desemborsat a Argentina el crèdit més gran de la seva història (57 mil milions de dòlars, superior al crèdit a Grècia), que òbviament va acompanyat d’un dur programa d’austeritat que preveu retallades en els serveis públics, les treballadores i les pensions, a més de privatitzacions.

La nova crisi global, el capitalisme financiaritzat

A Europa, els analistes apunten que Itàlia és el graó més dèbil, amb una alta inestabilitat política, molta vulnerabilitat del seu sector financer i en recessió, però l’Estat espanyol és un dels pitjors preparats per abordar una més que possible crisi econòmica global. El Brèxit i el fet que Alemanya estigui a prop de la recessió, no auguren un futur econòmic massa esperançador.

No sabem quin serà el detonador. Itàlia, Argentina, Brèxit, guerra comercial entre Xina i EEUU … La combinació de tot plegat fa que els organismes internacionals redueixin cada cop més les expectatives de creixement. De ben segur que els mitjans de comunicació tradicionals cercaran explicacions circumstancials quan el nou crash esclati. Però el cert és que la causa de tot plegat l’hem de buscar en el capitalisme financiaritzat.

Una darrera dada: El principal motor de les borses dels Estats Units ha estat el fet que les grans empreses han utilitzat el crèdit barat al que tenen accés per recomprar les seves pròpies accions i així incrementar el “valor de mercat” de l’empresa. Segons Michael Roberts, un economista que ha treballat a la City de Londres durant més de 30 anys, al 2018 aquestes recompres  van arribar a 1,18 bilions de dòlars, el doble del que va ser invertit en capacitat productiva. El que sosté el dèbil creixement econòmic és el miratge dels mercats financers, mentre l’economia “real” s’enfonsa.

I el que ho sosté tot plegat és una economia reproductiva, invisible i ofegada en un mar d’explotació i precarietat. En el mercat de treball, els salaris han anat disminuint a nivell global en proporció al PIB, mentre que la riquesa ha seguit concentrant-se. Fora del mercat, a les llars, les dones segueixen sostenint majoritàriament la reproducció de la vida, amb càrregues creixents davant les polítiques neoliberals de destrucció del dèbil estat del benestar.

En la història recent, les crisis de deute han sigut abordades amb polítiques d’austeritat, articulant processos de despossessió a través de retallades, privatitzacions i reformes laborals, financeres i comercials. El trident deute-crisi-austeritat amenaça avui tot el món, països enriquits i empobrits. Però l’amenaça és ara sobre una situació on l’austeritat ja és el nou “normal”. Un terç dels països del món apliquen avui dia mesures d’austeritat econòmica. Entre ells l’Estat espanyol i el govern de la Generalitat que segueixen, malgrat la retòrica, instal·lats en la doctrina de l’austeritat neoliberal. La retallada d’allò públic per transferir parts del pastís cada cop més importants al sector privat (mantenint els riscos i les garanties per possibles pèrdues en l’àmbit públic), la precarització de la classe treballadora per mantenir uns il·lusoris indicadors de creixement econòmic, que ignoren els límits materials del planeta i el treball invisible de les dones, i la protecció dels privilegis d’uns pocs, segueixen sent les bases sobre les que es defineix la política econòmica a casa nostra.

Plourà, doncs sobre mullat. La nova crisi econòmica és una amenaça per als drets econòmics, socials i culturals de milions de persones arreu del món, com hem vist no només als països centrals i a Catalunya, sinó també als perifèrics. La crisi sembla inevitable, així que cal que des de moviments socials i xarxes comunitàries redoblem es forçós per bastir alternatives i xarxes de suport mutu per fer front al que vindrà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s