“És més fàcil endeutar-se que enfrontar-se a les elits amb una gran reforma fiscal”

Entrevista a La Directa, Desembre 2020

L’any 1999 va assabentar-se que s’estava organitzant una consulta ciutadana per abolir el deute extern dels països empobrits –com a conseqüència de les seves obligacions financeres amb l’Estat espanyol–, i s’hi va implicar. Varen participar-hi un milió de persones i el 97% dels vots van ser afirmatius. És sociòloga, però el seu pas per l’Observatori del Deute en la Globalització i, en definitiva, quinze anys com a investigadora i consultora sobre deute, desenvolupament i finances responsables, l’han forjat com una economista encoberta. En el moment actual, quan el nombre de països que destinen més del 20% dels ingressos fiscals a pagar deute s’està disparant, Fresnillo explica el perquè i quines conseqüències té. Ho fa des de l’Ateneu Rosa de Foc del barri de Gràcia de Barcelona, on participa a la cooperativa de consum La Tòfona.

Com definiries els nivells de deute mundial en què ens trobem ara mateix?

És un moment sense cap precedent històric. Mai hi havia hagut tant deute a escala global d’una manera tan estesa en diferents tipus d’economies: en les més industrialitzades, en les empobrides o en les emergents, i dels governs, les empreses, els bancs i fins i tot les famílies. En situacions anteriors, la crisi del deute s’havia centrat en alguna regió: a la perifèria europea en la crisi 2008-2010, al sud-est asiàtic a finals dels noranta, a l’Amèrica Llatina als anys vuitanta i a principis del 2000 o a l’Àfrica subsahariana a finals dels vuitanta. Ara és a tot arreu perquè interessa que sigui així, perquè el deute s’ha convertit en un negoci.


El deute per se no és dolent, ja que permet la inversió. És imprescindible analitzar-ne l’origen i el destí?

“El problema sorgeix quan el deute és tan elevat que la roda és tornar-se a endeutar per tornar el deute”

Cal conèixer l’origen i les condicions amb què s’ha contractat, qui presta diners i quin poder té, i quin és el seu destí, on s’inverteix. Alhora, cal saber el volum de què parteixes. Com a instrument per invertir, per exemple, si vull construir un hospital, amb la recaptació d’impostos no en tindré prou i, per tant, m’endeutaré, i amb els ingressos fiscals aniré tornant el deute. El problema sorgeix quan el deute és tan elevat que la roda és tornar-se a endeutar per tornar el deute. Ara mateix no només ens endeutem per cobrir un dèficit, sinó perquè no el podem pagar sense tornar-nos a endeutar. Això és rellevant en l’àmbit dels estats, però és molt important dins les empreses. A l’Estat espanyol, a Catalunya i a escala global, sobretot als Estats Units, les empreses estan endeutades per tornar el deute anterior. Són el que anomenem empreses zombis.

I quin risc suposen les empreses zombis?

Si hi ha un xoc extern, com una pandèmia, tenen un risc molt elevat de fer fallida –amb tot el que implica de pèrdua de llocs de treball i de disrupció en l’economia. Pot comportar un efecte en cadena: quan una gran empresa fa fallida, hi ha una sèrie de proveïdors i altres societats que basculen al seu voltant que es veuen afectades. Com que l’economia és altament especulativa, si les expectatives són negatives perquè una empresa cau, el préstec o les inversions es poden aturar. Si els inversors pensen que no tindran els beneficis esperats en aquell sector, si tenen mala previsió, retiren les inversions. A l’inici de la declaració de la pandèmia, els tres primers mesos, es va produir la fuga de capitals més gran de la història de països del sud i emergents en el temps més curt, no perquè la situació generés un daltabaix immediat sinó perquè generava una gran incertesa. Si el deute és massa elevat, la incertesa també es dispara.


La COVID-19 ha disparat l’endeutament i ha aprofundit una crisi preexistent?

“Quan hi ha nivells d’endeutament elevats, es comença a contraure la despesa i la primera és la social”

A mi m’agrada dir que la crisi de la COVID-19 prem el disparador d’una situació que ja era sobre la taula, és un trigger. Des de fa un parell d’anys, moviments socials però també l’ortodòxia més ortodoxa de l’economia mundial alerten que els nivells d’endeutament són massa elevats. La pandèmia mundial l’accelera i fa que aquesta situació que s’aguantava amb fils esclati i es converteixi en una crisi. M’agrada citar una companya del moviment del deute de les Filipines, Lidy Nacpil, que sempre diu que des del nord o des del punt de vista dels creditors es parla de crisi quan hi ha dificultats per pagar o es preveu que n’hi hagi, però des de la visió dels pobles la crisi arriba molt abans. Quan hi ha nivells d’endeutament elevats, es comença a contraure la despesa, i la primera és la social. Això ja ho estàvem veient, a Europa de forma menys visible perquè ja veníem de la crisi del 2010-2011, però als països del sud des del 2014 estaven baixant molt les despeses governamentals no destinades a pagar deute.


Quan i com es va iniciar aquest nou cicle d’endeutament?

La crisi del 2008 arriba a la perifèria europea quan el deute públic no estava disparat, però la resposta a aquella crisi fa que s’incrementi molt, per exemple a través dels rescats bancaris i també de polítiques fiscals que no toquen privilegis de les classes dominants. No es fa una reforma fiscal per incrementar els ingressos i fer front a les despeses, sinó que s’opta per endeutar-se. Alhora, hi ha un augment de les despeses de la gestió social de la mateixa crisi, però no és el més elevat. El Banc Central Europeu (BCE) i el Tresor nord-americà van fer una política de quantitative easing: prestar diners pràcticament al 0% d’interès als estats de la UE i als Estats Units, de manera que per als inversors internacionals resultava molt poc atractiu invertir en el seu deute. Van buscar altres mercats i van anar cap a països del sud i emergents per prestar diners de forma massiva a un tipus d’interès molt més elevat. De cop i volta, països com Zàmbia o Ghana van poder emetre deute als mercats financers. En va resultar una Europa endeutada, i altres països, sobretot més empobrits, van incrementar el deute. Per un govern, és molt més fàcil endeutar-se que fer una gran reforma fiscal, és a dir, enfrontar-se a les elits. L’altre problema és que les empreses estan sobreendeutades pel procés de financerització, en què endeutar-se i jugar als mercats financers ha esdevingut una manera habitual de funcionar. Alhora, hi ha una crisi de sobreproducció que arrosseguem des dels anys setanta: el món produeix més del que podem consumir i tant les famílies com les empreses consumim a través de deute. És una bola de neu que va baixant per una muntanya i va arrossegant el que troba.

Qui fa negoci amb l’acumulació de deute?

Països empobrits com Zàmbia han suspès pagaments, estan en default i, més que amb el Fons Monetari Internacional (FMI), el deute és sobretot amb els mercats financers. El fons BlackRock, HSBC, Goldman Sachs, Legal & General, JP Morgan o UBS són alguns dels principals inversors en deute públic a escala internacional. Compren deute als governs i el posen dins els seus paquets d’inversió perquè aporta uns interessos per als seus inversors d’entre el 7% i el 9%. Només hi ha dues activitats que poden arribar a donar aquests interessos: el deute i el sector immobiliari. Als inversors no els interessa saber a què es destinarà aquell deute –si aquell govern finançarà escoles, hospitals, comprarà armes o acabarà en corrupció– sinó el benefici. Quan BlackRock veu que Zàmbia, l’Equador o l’Estat espanyol potser no podran pagar, pot revendre el deute a mercats secundaris o, quan hi ha una bona expectativa, vendre’l més car. S’especula amb el deute.


La roda sembla un carreró sense sortida…

“No existeix un sistema de banca pública que permeti que els estats s’endeutin en condicions justes”

Hi ha una responsabilitat compartida de qui ofereix el crèdit i de qui s’endeuta sense saber com es podrà tornar o si destina els diners a inversions que no són necessàries. Tant a l’Estat espanyol com a Catalunya s’han construït elefants blancs, infraestructures inútils, endeutant-se. Però a vegades hi ha governs que estan en un atzucac perquè hi ha un sistema de paradisos fiscals que, encara que en tinguessin la voluntat, impedeix que obtinguin els ingressos fiscals necessaris. La situació de competència fiscal provoca que, si no ofereixen rebaixes, les multinacionals no s’hi queden i la sortida és endeutar-se. El problema és que no existeixen fons públics, encara que sigui en forma de deute, per oferir de forma sostenible i justa. Si el Banc Mundial (BM) o el BCE fossin institucions diferents, potser podrien prestar directament als països a un tipus d’interès molt baix en el cas de projectes que tinguessin sentit des d’un punt de vista de benestar social. És a dir, no existeix un sistema de banca pública a escala estatal ni internacional que permeti que els estats s’endeutin per fer front a inversions que són necessàries en unes condicions justes i sostenibles.

Quin paper juguen els interessos en la crisi del deute?

“És molt important saber qui et presta. Si ho fa algú que té tant poder com BlackRock, estàs venut”

Els tipus d’interès quan un govern s’endeuta amb els mercats financers els marquen les agències de rating, com Moody’s o Standard & Poor’s. Si consideren que el país “no va bé” perquè, per exemple, té massa deute o el govern fa polítiques socialistes, li rebaixen la nota. Com més baixa la nota, més interessos s’han de pagar, i a la inversa. Els països africans tenen una nota més baixa que la que els correspondria en funció dels indicadors macroeconòmics per prejudici. Amb la nota baixa, els creditors exigeixen de manera indirecta que els governs facin reformes de caràcter neoliberal. A l’Estat espanyol, en plena crisi de 2010, les agències van posar-li mala nota i es va disparar la prima de risc. La reforma de l’article 135 de la Constitució per garantir el pagament del deute es va dur a terme per la pressió dels mercats financers, que necessitaven un gest per generar confiança i millorar la nota. Si emets deute en aquests mercats financers, et fiques a la gola del llop. Per això abans deia que és molt important qui et presta. Si ho fa algú que té tant poder com BlackRock, estàs venut.


Com afecta el deute als pobles?

Quan els països tenen dificultats per tornar deute, l’FMI està entrant amb força i deixa diners perquè puguin fer-ho: refinança el deute per rescatar els creditors, els mercats financers, que acaben cobrant. I sempre ho fa amb condicions. Primer et pago una part, cada mes mil milions, i aniré avaluant com són les teves polítiques.


Aleshores, és una eina de control de les polítiques?

En el cas de Grècia es va veure clarament per part de la troica (Comissió Europea, BCE i FMI). Ara, una part dels fons que la UE ofereix als països europeus per a la reconstrucció és en forma de crèdits amb condicions: aplicar polítiques “d’estabilitat econòmica”, de “consolidació fiscal”, de “modernització de l’administració pública”, que bàsicament vol dir privatitzar i externalitzar. Si el senyor Sánchez demana aquests crèdits, haurà de fer concessions i complir aquestes condicions. A vegades no és tan evident, és molt més subtil, pregunten què faràs, i si respons “una reforma fiscal”, potser responen que no és suficient, i si afegeixes “una reforma de les pensions”, diuen que els interessa. És molt probable que a canvi dels fons europeus, de deute barat, s’obligui l’Estat espanyol a fer la reforma de les pensions amb una privatització encoberta. El deute és un mecanisme de control.


A banda d’imposició de polítiques, quins altres mecanismes de control s’utilitzen?

“Ara és la Xina qui s’ha convertit en un dels prestadors oficials més important per a països del sud, però també emergents, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, i condiciona els seus préstecs a recursos naturals en comptes de polítiques”

Ara és la Xina qui s’ha convertit en un dels prestadors oficials més important per a països del sud, però també emergents, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, i condiciona els seus préstecs a recursos naturals en comptes de polítiques. Li diu a Angola que li presta diners per construir carreteres o aeroports, però que si no el pot tornar, se’l cobrarà amb petroli. També actuen així algunes empreses. Glencore [empresa minera anglosuïssa] va concedir un préstec al Txad condicionat a l’explotació de petroli. Sri Lanka va rebre un préstec de la Xina i, com que no podia tornar-lo, ha concedit la gestió del port que va construir amb aquests diners. Europa i els Estats Units ja ho havien fet abans
i ara també ho fa la Xina.


Les dones són qui primer pateix les conseqüències de les polítiques imposades pels creditors?

Són les primeres que reben quan es comencen a aplicar mesures d’austeritat. En una crisi de deute, primer queden tocades les polítiques socials, de les quals depenen les dones més empobrides. En el nostre cas, dones migrades. Però, a més, entre el que es retalla habitualment hi ha serveis d’atenció a supervivents de violència masclista, serveis d’escoles bressol o educació no obligatòria. La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute vam fer una anàlisi de com evolucionaven els pressupostos a partir de la crisi de 2008, i la lluita per la igualtat de gènere era la que més retallades patia. Alhora, els sectors públics afectats acostumen a ser aquells en què les dones tenen més possibilitats de treballar. Ho hem vist claríssimament amb tota l’externalització dels serveis de cura, d’atenció domiciliària, de les residències. Les treballadores han deixat de ser treballadores públiques per ser-ho de grans empreses multinacionals com ACS, on l’explotació laboral és molt bèstia.


Com fem front a aquest deute? I com s’estableix si és legítim o il·legítim?

Una auditoria és una eina de mobilització, de presa de consciència i de sensibilització. En una situació de força dels moviments socials, podries posar sobre la taula el fet que hi ha deutes que per molt que siguin legals són injustos. Endeutar-se per construir un aeroport a Castelló on no hi ha avions és demencial, i encara que no hi hagués corrupció –aleshores seria il·legal–, no ho hauríem de pagar. Això passa a tots els països, de moltes formes, amb molts projectes i inversions. Per mi, és il·legítim endeutar-se per evitar una reforma fiscal, és a dir, si hi ha una alternativa al deute però es descarta per no tocar privilegis. Però tot això no em serveix de res davant de cap tribunal, em serveix com a idea política i per posar sobre la taula quina és la forma responsable i sostenible d’endeutar-se. Els moviments reclamen unes normes internacionals de finançament responsable.


Des d’un punt de vista social, té conseqüències més negatives pagar o deixar de pagar?

No pagar i no fer res més té unes conseqüències molt negatives perquè es tanca l’aixeta del finançament internacional i et poden portar als tribunals, com va passar a l’Argentina, que va deixar de pagar una part del deute i, anys més tard, amb un govern diferent, va acabar assumint-lo amb costos. Ara bé, què passaria si hi hagués una majoria de governs d’esquerres que, de forma conjunta, en una situació de crisi global com la que vivim, decidissin no pagar el deute? Si hi hagués un càrtel de deutors, com proposava Thomas Sankara als anys vuitanta a l’Àfrica subsahariana? Si decidíssim que no paguem, que fem tabula rasa perquè és il·legítim, injust, perquè va en contra dels drets humans, en contra de la lluita contra el canvi climàtic… Un país per si sol només pot deixar-lo de pagar si està disposat a capgirar les seves polítiques de dalt a baix, a fer una reforma fiscal brutal, a construir una sobirania econòmica per no dependre dels altres. Costas Lapavitsas sempre diu que el problema era que Grècia no estava preparada per deixar de pagar el deute a aquests nivells: d’on trauria les medicines o el petroli? Cal sobirania econòmica per poder deixar de pagar el deute, si no, t’aboques a una situació de caos en la qual la població pateix molt. També canvia molt el pes que té qui deixa de pagar. A Sankara el van assassinar perquè una de les seves propostes era que els països africans deixessin de pagar el deute. El deute és una qüestió de poder.

Article publicat al número 513 de la Directa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s