Aquest és un text que he fet per conmemorar el 20è aniversari de la Consulta Social per l’Abolició del Deute que vam organitzar l’any 2000 … intenta ser un reconeixement a les lluites del moviment contra el deute i el moviment antiglobalització.

Este es un texto que he hecho para conmemorar el 20 aniversario de la Consulta Social por la Abolición de la Deuda que organizamos el año 2000 … intenta ser un reconocimiento a las luchas del movimiento contra la deuda y el movimiento antiblobalización.

(en castellano a continuación)

Ahir va ser 12 de març. Sé que per a molta gent aquesta data no significa res. Per a mi marca una fita de les lluites socials important, i un moment de canvi vital. El 12 de març del 2000 vam fer la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Per tant, avui fa 20 anys i un dia d’aquella mobilització massiva en la que, probablement, vosaltres o algú que coneixeu, vau participar. Aquell març de l’any 2000, i els mesos anteriors, prop de 20.000 persones d’arreu de l’Estat es van coordinar al voltant de la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern per organitzar una consulta social, un referèndum ciutadà, que suposaria una mobilització sense precedents a l’Estat espanyol, i en l’àmbit internacional. Va ser una mobilització transversal, en la que col·lectius de cristians de base, esplais i ONG s’unien a okupes i moviments “anti-sistema” contra un sistema econòmic injust que estava empobrint els pobles del Sud del planeta.

Un acte massiu de desobediència civil i democràcia radical

Malgrat la prohibició de la consulta per part la Junta Electoral (havíem fet coincidir la consulta ciutadana amb les eleccions generals que va guanyar amb majoria absoluta el PP d’Aznar, i segons la JEC interferíem en el desenvolupament de la jornada electoral), i malgrat la repressió patida en algunes localitats on la policia nacional va fer desmuntar taules i va identificar activistes, 1.087.792 persones van donar el seu vot, i el 98% ho va fer a favor de la cancel·lació total del deute extern dels països empobrits.

Va ser un exercici de democràcia en majúscules. Un dels actes de desobediència més massius al nostre país (20.000 voluntaris i voluntàries, la majoria a Catalunya, desobeint conscientment la Junta electoral, posant la legitimitat per davant de la legalitat). Un exemple d’autogestió per part d’un moviment horitzontal i radicalment democràtic de persones i xarxes que es va anar estenent arreu de l’Estat durant els mesos previs a la consulta. Més de 1.400 col·lectius es van implicar en la consulta social, que es va realitzar a gairebé 500 localitats de tot l’Estat espanyol.

De cimera en cimera vam anar construint moviment

Eren els anys de l’explosió del moviment anti-globalització. Pocs mesos després de la «batalla de Seattle», la consulta va ser el primer esglaó d’un cicle de mobilitzacions que es va mantenir a cop de cimera durant prop de quatre anys. Després de la consulta va venir la creació del Moviment de Resistència Global (MRG) i les mobilitzacions a Praga contra el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), que van aconseguir paralitzar la cimera d’aquestes institucions que avui encara promouen el deliri neoliberal arreu.

A l’inici del 2001, el mateix Banc Mundial anunciava una reunió a Barcelona, però va haver-la de cancel·lar poc després per l’enorme oposició social i per la mobilització que va suscitar. La campanya Contra el Banc Mundial, que va agafar prestat l’històric adjectiu de Rosa de Foc, va aglutinar desenes de milers de persones a Barcelona durant el juny del 2001 per protestar contra la globalització neoliberal. A les mobilitzacions de Barcelona, durament reprimides per les forces policials, va seguir la mobilització de Gènova contra el G8, també recordada per la dura repressió policial (incloent l’assalt de l’escola Díaz) i la mort de Carlo Giuliani, assassinat pels carabinieri.

El primer semestre del 2002 la campanya contra l’Europa del capital, que va tenir lloc durant l’anterior presidència espanyola de la Unió Europea, va convocar també manifestacions massives a Barcelona, Madrid i Sevilla. El segon semestre del 2002 va estar marcat per l’amenaça de la guerra, concretada amb l’inici de la invasió d’Afganistan, i contestada amb més de mig milió de persones al carrer durant el Fòrum Social Europeu de Florència. Pocs mesos després, el 15 de febrer del 2003, milions de persones es van manifestar arreu del món contra la imminent invasió de l’Iraq, amb mobilitzacions importantíssimes a l’Estat espanyol i una manifestació massiva a Barcelona organitzada per la Plataforma Aturem la Guerra. Aquelles mobilitzacions van ser, un cop més, un espai de trobada entre grups i moviments amb mirades molt diferents, amb estratègies  de lluita sovint a les antípodes les unes de les altres, fins i tot amb objectius a llarg termini divergents, però que van trobar i construir espais de lluita conjunta – i també respectar espais de lluita propis.

Anàvem de cimera en cimera, seguint un calendari internacional de dies d’acció global, coordinant-nos, sembrant i recollint esperança en els fòrums socials mundials i europeus, generant aliances entre diferents entitats i moviments, de diferents sectors, amb l’objectiu comú de revertir aquella globalització que, sobretot, estava fent la vida encara més invivible als països empobrits. D’aquelles mobilitzacions i xarxes van sortir també estructures més estables, com l’Observatori del Deute en la Globalització, que encara avui, 20 anys després, segueix lluitant per la #JustíciaGlobal.

Escola d’activisme, escola de vida

Però tornem a aquell 12 de març. O a les setmanes i mesos que el van precedir. Milers de persones es van auto-organitzar al voltant d’una idea molt bàsica: la democràcia podia fer del món una realitat més justa. Democràcia radical, justícia social i mobilització ciutadana van ser les bases d’aquella mobilització. Van ser mesos de preparacions i xerrades informatives sobre el deute i les seves conseqüències, sobre la consulta, sobre la democràcia.

Mesos de reunions i assemblees, de trobades com la d’aquell dissabte al matí a la vaqueria del SCI, en què ens va arribar l’avís de la Junta Electoral que ens deia que no podíem fer la consulta el dia de les eleccions. La reacció va ser unànime: el nostre referent és la justícia, la legitimitat de fer la consulta estava per tant per davant de la legalitat vigent. La consulta es convertia en un acte massiu de desobediència civil pacífica. I aquell 12 de març, malgrat l’intent dels cossos de seguretat d’impedir-ho, va ser un èxit de participació, va ser un missatge col·lectiu de solidaritat internacional i un exemple de democràcia construïda des de baix.

Per a moltes persones va ser també una escola de militància, la porta d’entrada a un moviment social que durant anys va posar contra les cordes institucions totpoderoses com l’FMI, el Banc Mundial, l’OMC o el G8. Un moviment que va reivindicar que un altre món no només era possible sinó també imprescindible. Moltes sabem que la llavor del 15M que anys després va omplir les places del país havia estat, en part, aquell moviment anti-globalització, juntament amb tantes altres lluites socials que, successivament, generen activistes, creen consciència, són escola que anys després florirà en forma d’un nou esclat mobilitzador.

D’aquella pols, vénen aquests fangs

El moviment contra el deute va anar perdent capacitat mobilitzadora, almenys fins a l’esclat de la crisi financera a la perifèria europea i a casa nostra, i va recuperar centralitat amb el 15M i amb l’aparició d’espais com la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, que du a casa nostra tots els aprenentatges d’anys lluitant contra el deute il·legítim que ofegava i encara ofega els països empobrits. En qualsevol cas el moviment contra el deute va deixar una petjada inesborrable en la història activista de milers de persones, i en la història de les lluites compartides a casa nostra. La seva transversalitat, la radicalitat democràtica, la desobediència conscient, la cerca de la justícia… valors que fan que cada 12 de març miri enrere amb orgull d’haver participat en aquella mobilització i les que la van succeir.

Una petjada, una història i una realitat de lluites comunes que cal fer reviure un cop més, davant els riscos d’un fort col·lapse econòmic, provocat per una combinació de factors, entre ells els nivells rècord d’endeutament públic i corporatiu que es dóna tant a les economies centrals (països rics) com a les perifèriques (països empobrits i aquells anomenats emergents). Des de la crisi de 2008, que com sabem ha deixat un pòsit de precarietat i empobriment per les classes populars arreu, la recuperació econòmica d’empreses multinacionals, bancs i inversors s’ha fonamentat en més i més deute. Un deute que és la columna vertebral del procés de financiarització que amenaça sectors bàsics per la vida com el de l’habitatge, la sanitat, l’educació, l’agricultura i l’alimentació. Davant una nova crisi de deute global, aguditzada (que no creada) per la crisi del coronavirus i els seus impactes en l’economia productiva (trencament de cadenes de producció, davallada de la demanda a nivell global, debacle en sectors com el turisme, etc.), és vital reactivar les xarxes locals i globals de resistència, solidaritat i suport mutu.

---

20 años y un día, y aquí seguimos luchando por la #JusticiaGlobal

Ayer fue 12 de marzo. Sé que para mucha gente esta fecha no significa nada. Para mí marca un hito en las luchas sociales importante, y un momento de cambio vital. El 12 de marzo del 2000 hicimos la Consulta Social por la Abolición de la Deuda Externa. Por lo tanto, hoy hace 20 años y un día de aquella movilización masiva en la que, probablemente, vosotros o alguien que conoces, participasteis. Aquel marzo del año 2000, y los meses anteriores, cerca de 20.000 personas de todo el Estado se coordinaron alrededor de la Red Ciudadana por la Abolición de la Deuda Externa para organizar una consulta social, un referéndum ciudadano, que supondría una movilización sin precedentes en España, y en el ámbito internacional. Fue una movilización transversal, en la que colectivos de cristianos de base, centros sociales y ONG se unían a okupas y movimientos “anti-sistema” contra un sistema económico injusto que estaba empobreciendo los pueblos del Sur del planeta.

Un acto masivo de desobediencia civil y democracia radical

Pese a la prohibición de la consulta por parte la Junta Electoral (habíamos hecho coincidir la consulta ciudadana con las elecciones generales que ganó con mayoría absoluta el PP de Aznar , y según la JEC interfería en el desarrollo de la jornada electoral) , y pese la represión sufrida en algunas localidades donde la policía nacional hizo desmontar mesas e identificó activistas , 1.087.792 personas dieron su voto , y el 98% lo hizo a favor de la cancelación total de la deuda externa de los países empobrecidos .

Fue un ejercicio de democracia en mayúsculas. Uno de los actos de desobediencia más masivos en nuestro país (20.000 voluntarios y voluntarias, la mayoría en Cataluña, desobedeciendo conscientemente la Junta electoral, poniendo la legitimidad por delante de la legalidad). Un ejemplo de autogestión por parte de un movimiento horizontal y radicalmente democrático de personas y redes que se fue extendiendo por todo el Estado durante los meses previos a la consulta. Más de 1.400 colectivos se implicaron en la consulta social, que se realizó a casi 500 localidades de todo el Estado español.

De cumbre en cumbre fuimos construyendo movimiento

Eran los años de la explosión del movimiento anti-globalización. Pocos meses después de la “batalla de Seattle“, la consulta fue el primer escalón de un ciclo de movilizaciones que se mantuvo a golpe de cumbre durante cerca de cuatro años. Tras la consulta vino la creación del Movimiento de Resistencia Global (MRG) y las movilizaciones en Praga contra el Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional (FMI) , que consiguieron paralizar la cumbre de estas instituciones que hoy todavía promueven el delirio neoliberal en todo el mundo .

Al inicio del 2001, el mismo Banco Mundial anunciaba una reunión en Barcelona, pero la tuvo que cancelar poco después por la enorme oposición social y por la movilización que suscitó. La campaña Contra el Banco Mundial, que tomó prestado el histórico adjetivo de Rosa de Foc, aglutinó decenas de miles de personas en Barcelona durante junio de 2001 para protestar contra la globalización neoliberal. A las movilizaciones de Barcelona, duramente reprimidas por las fuerzas policiales, las siguió la movilización de Génova contra el G8, también recordada por la dura represión policial (incluyendo el asalto de la escuela Díaz) y la muerte de Carlo Giuliani , asesinado por los carabinieri.

El primer semestre de 2002 la campaña contra la Europa del capital y la guerra, que tuvo lugar durante la anterior presidencia española de la Unión Europea, convocó también manifestaciones masivas en Barcelona, Madrid y Sevilla. El segundo semestre de 2002 estuvo marcado por la amenaza de la guerra, concretada con el inicio de la invasión de Afganistán, y contestada con más de medio millón de personas en la calle durante el Foro Social Europeo de Florencia. Pocos meses después, el 15 de febrero de 2003, millones de personas se manifestaron en todo el mundo contra la inminente invasión de Irak, con movilizaciones importantísimas en España y una manifestación masiva en Barcelona organizada por la Plataforma Aturem la guerra. Aquellas movilizaciones fueron, una vez más, un espacio de encuentro entre grupos y movimientos con miradas muy diferentes, con estrategias de lucha a menudo en las antípodas las unas de las otras, incluso con objetivos a largo plazo divergentes, pero que se encontraron y construyeron espacios de lucha conjunta – y también respetaron espacios de lucha propios.

Íbamos de cumbre en cumbre, siguiendo un calendario internacional de días de acción global, coordinándonos, sembrando y recogiendo esperanza en los foros sociales mundiales y europeos, generando alianzas entre diferentes entidades y movimientos, de diferentes sectores, con el objetivo común de revertir aquella globalización que, sobre todo, estaba haciendo la vida aún más invivible los países empobrecidos. De aquellas movilizaciones y redes salieron también estructuras más estables, como el Observatorio de la Deuda en la Globalización , que aún hoy, 20 años después, sigue luchando por la #JustíciaGlobal .

Escuela de activismo, escuela de vida

Pero volvamos a aquel 12 de marzo. O a las semanas y meses que le precedieron. Miles de personas se auto–organizaron alrededor de una idea muy básica: la democracia podía hacer del mundo una realidad más justa. Democracia radical, justicia social y movilización ciudadana fueron las bases de aquella movilización. Fueron meses de preparaciones y charlas informativas sobre la deuda y sus consecuencias, sobre la consulta, sobre la democracia.

Meses de reuniones y asambleas, de encuentros como el de aquel sábado por la mañana en la vaquería del SCI, en que nos llegó el aviso de la Junta Electoral que nos decía que no podíamos hacer la consulta el día de las elecciones. La reacción fue unánime: nuestro referente es la justicia, la legitimidad de la consulta estaba por tanto por delante de la legalidad vigente. La consulta se convertía en un acto masivo de desobediencia civil pacífica. Y aquel 12 de marzo, a pesar del intento de los cuerpos de seguridad de impedirlo, fue un éxito de participación, fue un mensaje colectivo de solidaridad internacional y un ejemplo de democracia construida desde abajo.

Para muchas personas fue también una escuela de militancia, la puerta de entrada a un movimiento social que durante años puso contra las cuerdas instituciones todopoderosas como el FMI, el Banco Mundial, la OMC o el G8. Un movimiento que reivindicó que otro mundo no sólo era posible sino también imprescindible. Muchas sabemos que la semilla del 15M que años después llenó las plazas del país había sido, en parte, aquel movimiento anti-globalización, junto con tantas otras luchas sociales que, sucesivamente, generan activistas, crean conciencia, son escuela que años después florecerá en forma de un nuevo estallido movilizador .

De aquellos polvos, estos lodos

El movimiento contra la deuda fue perdiendo capacidad movilizadora, al menos hasta el estallido de la crisis financiera en la periferia europea, y recuperó centralidad con el 15M y con la aparición de espacios como la Plataforma Auditoría Ciudadana de deuda, que lleva a nuestro todos los aprendizajes de años luchando contra la deuda ilegítima que ahogaba y aún ahoga los países empobrecidos. En cualquier caso, el movimiento contra la deuda dejó una huella imborrable en la historia activista de miles de personas, y en la historia de las luchas compartidas en nuestro país. Su transversalidad, la radicalidad democrática, la desobediencia consciente, la búsqueda de la justicia … valores que hacen que cada 12 de marzo mire atrás con orgullo de haber participado en aquella movilización y las que la sucedieron.

Una huella, una historia y una realidad de luchas comunes que hay que revivir una vez más, frente a los riesgos de un fuerte colapso económico, provocado por una combinación de factores, entre ellos los niveles récord de endeudamiento público y corporativo que se da tanto a las economías centrales (países ricos) como las periféricas (países empobrecidos y aquellos llamados emergentes). Desde la crisis de 2008, que como sabemos ha dejado un poso de precariedad y empobrecimiento para las clases populares, la recuperación económica de empresas multinacionales, bancos e inversores se ha fundamentado en más y más deuda. Una deuda que es la columna vertebral del proceso de financiarización que amenaza sectores básicos para la vida como el de la vivienda, la sanidad, la educación, la agricultura y la alimentación. Ante una nueva crisis de deuda global, agudizada (que no creada) por la crisis del coronavirus y sus impactos en la economía productiva (rotura de cadenas de producción, disminución de la demanda a nivel global, debacle en sectores como el turismo, etc.), es vital reactivar las redes locales y globales de resistencia, solidaridad y apoyo mutuo.