Cancel·lar el Mobile, una oportunitat per repensar-nos

Article publicat a Crític, 24 de febrer de 2020

Cal construir alternatives econòmiques per als treballadors de la SEAT, per als miners polonesos o per a les precàries del Mobile

La cancel·lació del Congrés Mundial del Mòbil ha generat una imatge sense precedents en els temps de tensions polítiques que vivim: la foto del front comú d’administracions de diferents colors, la Generalitat de Catalunya (convocant), els ajuntaments de Barcelona i L’Hospitalet, i fins i tot la delegació del govern espanyol a Catalunya; una vintena d’empreses tecnològiques, patronals, representants de la Fira de Barcelona i sindicats. Més de 50 persones assegudes al voltant d’una taula, no de diàleg, sinó d’unitat acrítica en defensa del Mobile del futur. S’han conjurat per aconseguir que el Mobile de 2021 sigui millor que mai, i per aconseguir que el contracte amb la GSMA (l’empresa privada que organitza el congrés) es prorrogui més enllà del 2023.

Un congrés, el dels mòbils, marcat per l’opacitat, com ja va explicar crític; per les feines precàries – i els alts salaris dels seus alts directius -; per un suposat impacte multi milionari a la ciutat concentrat en molt poques mans – tot i que l’informe de Delloite que analitza aquest impacte no és de moment consultable, tot i haver estat pagat amb diner públic -; per una visió de la tecnologia a les antípodes del codi lliure; per un increment del trànsit aeri i de cotxes, amb les corresponents emissions de CO2 de més … i un llarg etcètera d’externalitats que rarament es visibilitzen.

La cancel·lació del Mobile com a oportunitat?

Fa uns dies, quan van començar a caure les cancel·lacions d’empreses, pel virus de la por al coronavirus o per estratègia de mercat, vaig fer un tuït dient que potser estàvem davant una oportunitat per replantejar-nos el model de ciutat davant els reptes que ens planteja l’escenari d’inestabilitat global en que vivim. Em van ploure uns pocs missatges de resposta acusant-me de superficial i d’insensible amb els treballadors i treballadores que perdien la precària feina que el Mobile els donava.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Però es precisament perquè penso, potser amb mirada més llarga (temporalment parlant) que algunes al voltant d’una taula al palau de la generalitat, en les possibilitats de treball i vida digne, que crec que és un error abordar acríticament la cancel·lació del Mobile, com un simple entrebanc en el camí. No, no es una pedreta en el camí, és una roca enorme. I sí, potser la podem rodejar, i seguir caminant. Però no la podem ignorar, la roca no desapareixerà … o més aviat, tornarà a aparèixer.

La roca pren múltiples formes. Un coronavirus a l’altra punta del món, en un món globalitzat sense fronteres antivirus. Una guerra comercial o una batalla fratricida per una nova tecnologia. Un crash financer o una economia relentida. Una gran llevantada, Glòria o Dennis , que pot arribar en qualsevol moment, sense respecte per congressos o temporades altes. No son distòpies de Years&Years, són realitats d’avui, de demà, de passat demà.

La inestabilitat econòmica d’un capitalisme gegantinament financiaritzat i el desordre de l’emergència climàtica són dos factors incompatibles amb un model econòmic de ciutat depenent de congressos i turisme. Ja sé que l’economia no depèn totalment d’esdeveniments com el Mobile, tot i que a vegades les declaracions d’alguns responsables municipals semblarien indicar que així és o així hauria de ser. La defensa explícita i reiterada de Jaume Collboni de Fira de Barcelona i les ampliacions que aquest organisme públic-privat planeja, o la negativa del consistori a ni tan sols debatre el futur dels espais de la Fira a Montjuic tal i com planteja la plataforma “La Fira o la Vida”, deixen clara l’aposta de l’Ajuntament pel turisme de congressos. I aquí es planteja una contradicció fonamental.

Turisme de congressos versus emergència climàtica

Fa un mes l’ajuntament de Barcelona declarava l’emergència climàtica a la ciutat de Barcelona. No hi ha per menys. L’amenaça climàtica és ben real i pot acabar amb la vida tal i com la coneixem. Així de dramàtic (tot i com em deien uns amics que m’estimen no fa gaire, “hi ha vida en el col·lapse”). Crític ho explicava ben gràficament fa uns mesos en un reportatge sobre els impactes de l’emergència climàtica a la ciutat de Barcelona.

El que genera contradicció és que mentre ens comprometem a estudiar l’eliminació de vols curts (sempre que tinguin alternativa en tren), apostem, a llarg termini, per uns congressos que, de fet, fan augmentar el número de vols a la ciutat. Un vols que en un futur no tant llunyà no seran viables. De fet, ja no són viables. Pot semblar simplista, però en realitat aquesta contradicció amaga la dramàtica manca de propostes de futur que realment tenim sobre la taula per abordar l’emergència climàtica.

Fa unes setmanes l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) va organitzar un magnífic seminari sobre com organitzar-nos davant la mercantilització de la vida, l’amenaça de les crisis financeres i l’emergència climàtica. En un dels debats un company va plantejar una pregunta clau i molt necessària. “Què els diem als treballadors de la SEAT? Que no produeixin més cotxes? Que es quedin al carrer?”. Fa un parell de setmanes, amb un to terriblement cínic i totalment menyspreador, Josep Borrell criticava el moviment de joves contra l’emergència climàtica amb l’argument de si estarien disposades a rebaixar el nostre nivell de vida per subsidiar als miners polonesos. La resposta a ambdues preguntes la va donar una jove de Friday’s for Future Barcelona en un vídeo de Youtube:

Els treballadors de la Seat, els miners polonesos, les precàries del Mobile … no podem declarar l’emergència climàtica i no posar tot el focus i els recursos (també econòmics) necessàries en construir les alternatives industrials, energètiques, comercials, tecnològiques, alimentàries … que ens permetran, potser no evitar el col·lapse, però retardar-lo i fer-lo vivible. Unes alternatives que no només passen per una transició tecnològica i a l’energia neta. Com diverses investigacions demostren, els límits materials de la transició energètica són ben evidents. Per dir-ho senzillament, no hi ha prou liti en el planeta per construir bateries que substitueixin l’actual parc automobilístic per cotxes elèctrics. No només això, sinó que aquesta aposta, de mantenir el creixement econòmic i nivells de consum amb transició energètica, significa un redoblament de les extraccions de certs minerals en els països del sud. Extractivisme verd. Neocolonialisme verd. La suposada salvació que suposen iniciatives de transició energètica basades només en la construcció d’infraestructures i transports no basats en el consum de combustibles fòssils, té molts límits. Fonamentalment la impossibilitat de seguir creixent econòmicament i descarbonitzar l’economia a la vegada. De nou, la jove Birch de Friday’s for Future ens ho explica de forma molt clara.

Tot i que el nivell del repte és gegantí, cal però construir alternatives econòmiques també per als treballadors de la Seat, els miners polonesos, les precàries del Mobile … alternatives que passin per l’ecofeminisme i l’economia social, que clarament apostin per un nou model de consum, que necessàriament abordin un decreixement en l’ús de materials i energies. És complicadíssim. I significa un canvi del model de vida tal i com el coneixem a occident. Però les conseqüències de no fer-ho, apostant per persistir en un model de ciutat i de país, ni que sigui a mig termini, insostenible, són molt pitjors. Les conseqüències de no reaccionar a temps són el col·lapse, sense vida.

L’aposta per la transició a un nou model de ciutat i d’economia, compatible per la vida, no pot ser tímida. No podem construir economia social per una banda i alimentar, amb molts més recursos, economia depredadora per una altra. Per que es tracta de construir alternatives a la Seat, alternatives al Port i a l’Aeroport, alternatives al turisme, alternatives al Mobile … del contrari, malauradament, estarem parlant d’un simulacre. I ja no hi ha temps per simulacres. O pensem les alternatives “a lo grande” (o “a lo loco” que dirien algunes) … o barbàrie.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s