I si la resposta fossin les sobiranies?

Article publicat a Crític el 24 de gener de 2019. La versió publicada en aquest bloc és lleugerament més llarga.  Versión en castellano publicada por Viento Sur

Fa uns mesos em van demanar si podia participar a la inauguració de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC) parlant sobre sobirania econòmica. Un repte pel significat de la FESC, una mena d’akelarreanual on ens trobem el “nosaltres” transformador, però també un “nosaltres” de complicitats i amistats que venen de lluny, on cremem les pors i inseguretats, i les transformem en esperances i energies per a seguir endavant. Finalment vaig superar el vertigen i les vergonyes, i vaig acceptar el repte. Un repte que em va permetre donar-li una volta a la qüestió de les sobiranies.

Lluny de la concepció clàssica de sobirania que vincula el poder “resident en el poble” amb l’existència d’un Estat, moltes concebem les sobiranies com el dret dels pobles a definir i decidir com volem que sigui la realitat que ens envolta. Una realitat econòmica, social, política, cultural, territorial, ambiental, relacional, sobre la que volem tenir capacitat de decisió més enllà de l’Estat. Aquesta és la concepció de Sobiranies de la qual parteixo. El dret a decidir com volem viure, produir i relacionar-nos entre nosaltres i amb el nostre entorn.

De sobirania econòmica a sobirania reproductiva

Ens diu la Yayo Herrero, eco-feminista de referència, que “l’economia, la política i la cultura hegemòniques, li han declarat la guerra a la vida”, ja que es desenvolupen d’esquenes a les bases materials i socials que sostenen la reproducció de la vida (llegiu la interesantíssima entrevista que Crític li fa a la Yayo Herrero al Dossier Ciutats). L’economia feminista ha posat el focus precisament en això a l’hora de plantejar que l’economia te a veure amb TOTS els processos que permeten redistribuir els recursos i definir les relacions per a que la VIDA pugui reproduir-se. I no una vida qualsevol, sinó una vida que valgui la pena de ser viscuda, com diu l’Amaia Pérez Orozco.

Estem però immerses en el marc capitalista, tant a nivell simbòlic com material, en el que la concepció de l’economia gira entorn a la producció i l’acumulació de valor, de capital. Un marc creixentista en el que el concepte de sobirania econòmica s’identifica habitualment amb la capacitat de decidir sobre aquells processos que ens fan ser més competitius en el mercat global, que fan créixer la productivitat i el PIB. En aquest marc la sobirania econòmica s’identifica habitualment amb qüestions com tenir capacitat de decidir que tindrem un Corredor Mediterrani, sense plantejar-nos per contribuir a quin model econòmic, sense preguntar-nos quines implicacions pot tenir per a la vida. Un corredor Mediterrani que uneix Algeciras (i per tant mercaderies que venen del Nord d’Àfrica) amb els ports del mediterrani (on arribarien mercaderies d’Àsia), amb un seguit de cadenes d’assemblatge (entre les mercaderies nordafricanes i les asiàtiques) al llarg del seu recorregut. Una aposta per la creació de llocs de treball poc qualificat, basat en un model industrial i de consum insostenible amb els límits del planeta, i pensat exclusivament per la millora de la competitivitat i dels guanys d’uns pocs, no del benestar de la majoria o la reproducció de la VIDA.

Però si no parlem d’acumular capital i ser competitius, sinó de posar la vida al centre de l’economia, ens resultarà molt útil el concepte de Sobirania reproductiva. Un concepte que prenc prestat del treball coral de diverses persones vinculades al Seminari d’Economia Crítica Taifa i publicat a “Sobiranies: una proposta contra el capitalisme”. Per a elles Sobirania Reproductivafa referència a les capacitats i processos per decidir sobre el conjunt de relacions socials i econòmiques que donen centralitat a la vida. Seria el dret a decidir i executar els processos de transformació tant en el sistema productiu com en les relacions socials i laborals que el fan possible i se’n deriva, de forma que es vinculi la producció a les necessitats socials, materials i immaterials. Es tracta, en definitiva, de definir processos de canvi que permetin el desenvolupament humà al marge del circuit de valoració del capital i sense aprofundir (i si és possible revertint) la destrucció ambiental. “Allí on l’estratègia de reproducció del capital posa el benefici privat al centre, la sobirania reproductiva hi posarà la vida. La reproducció material i espiritual de la població amb el màxim benestar possible esdevé la prioritat central” explica Ivan Gordillo, un dels autors de llibre.

Què vol dir tot això a la pràctica?

Com es desplega aquest marc que ens planteja l’economia feminista i l’economia crítica de “posar la vida al centre”? En realitat és tant senzill com plantejar propostes al voltant dels principals reptes que afrontem a partir de quatre qüestions molt bàsiques: com contribueix aquesta proposta a cobrir les necessitats materials i immaterials de la gent?; com influeix en les relacions socials i, específicament, en revertir l’explotació, el patriarcat, el racisme, la xenofòbia, l’homofòbia, la transfòbia, l’adultocràcia i altres dinàmiques socials que promouen relacions de desigualtat i violència?; quin impacte té en les bases materials que sostenen la reproducció de la vida, és a dir, en el medi ambient o en processos com el canvi climàtic?; com contribueix a reequilibrar la distribució de poder i capacitat de decisió i, per tant, a construir una societat més democràtica?

Desigualtat i sobirania productiva

En Sergi Picazo plantejava fa uns dies a Crític 10 grans problemes de la Catalunya del 2019, entre ells l’augment de les desigualtats. Aquests dies s’han publicat els resultats d’un estudi sobre salaris al 2018realitzat per EADA Business School, que posa sobre la taula com les nòmines dels directius han crescut 21 cops més que les dels treballadors. En el capitalisme avui en dia el model productiu necessita i s’alimenta de relacions socials basades en la desigualtat i de l’espiral de precarització laboral. L’extensió de l’anomenada economia de plataformaimposa el que es comença a conèixer com a “uberització” del treball. L’èxit financer d’aquest fenomen està basat en una precarització laboral extrema dels treballadors/es i una absència de drets laborals.

Davant aquesta realitat cal construir un model productiu en el que l’engranatge siguin relacions laborals basades en la cooperació, la solidaritat, la reciprocitat, l’equitat, l’autogestió i la democràcia. El cooperativisme, i més en concret l’Economia Social i Solidària, esdevé el camp de desenvolupament d’aquest model productiu (que inclou producció de béns i serveis, intercanvi, gestió, cura, distribució d’excedent, consum i finançament). La promoció i extensió d’aquest sector a través del nostre consum i del nostre treball (llegiu la proposta de salt cap a l’economia social i solidària que feia la Guernica Facundo a Crític), però també del suport de les institucions públiques i de la concertació público-cooperativa-comunitària, esdevé clau per a un canvi de model productiu “basat en l’economia plural i la relocalització”, com proposa l’Ivan Miró.

L’economia plural catalana haurà de reconèixer i transformar els àmbits econòmics existents. En primer lloc, reforçant l’economia pública i el seu paper en la redistribució de la riquesa, promovent empreses públiques de dimensió catalana i municipal, amb participació d’usuàries i treballadores. En segon lloc, fomentant el cooperativisme i el conjunt de l’economia social i solidària, promovent-ne l’extensió, la concertació público-cooperativa-comunitària i millorant-ne les dinàmiques de propietat col·lectiva, gestió democràtica i compromís social. En tercer lloc, integrant el món mercantil privat català -autònoms, petita i mitjana empresa- a la responsabilitat laboral, social i ambiental, i reforçant el teixit comercial i productiu local davant de noves amenaces com el capitalisme de plataforma. Aquesta estratègia es podrà vehicular a través d’un Pacte Nacional per l’Economia Plural, Local i Productiva, que proposarà i supervisarà mesures de relocalització, sobirania econòmica, desenvolupament local i transició ecològica.

El present model econòmic resulta inviable sense la divisió sexual del treball, que atribueix a les dones les tasques relacionades, entre altres, amb la cura de persones, el manteniment del funcionament de la llar, l’acompanyament i la gestió emocional de la família. Uns treballs de reproducció i cures imprescindibles per al sosteniment del model productiu, però que normalment no són remunerats (i quan ho són és en condicions de precarietat extrema), ni valorats socialment, i es mantenen invisibilitzats. Totes som persones interdependents, totes necessitem cures en un moment o altre de la vida. Per tant una proposta basada en les sobiranies, no es pot fonamentar en una distribució desigual i patriarcal d’aquest treball. Un nou marc de sobirania reproductiva ha de passar necessàriament per la valorització, visibilització i socialització de les cures, revertint la divisió sexual del treball i millorant les condicions laborals d’aquelles que proveeixen cures en el mercat.

Cal posar sobre la taula que la transformació del model productiu, de béns però també de serveis, ha de passar també per un canvi en l’àmbit públic. La reversió de la mercantilització dels béns comuns i dels serveis públics no passa només per processos de remunicipalització, sinó per cercar noves formules de gestió d’allò públic que impliquin la participació d’usuàries i treballadores. Una reapropiació públic-comunitària d’allò que hauria d’estar fora de les regles del mercat (recursos i serveis bàsics com la salut, educació, aigua, energia, habitatge, cultura …). Explorar, com estan fent alguns ajuntaments, la gestió públic-pública o gestió públic-comunitària dels recursos i serveis públics. Tot plegat passa per reforçar l’economia pública i els serveis públics, i per tant per incrementar el número de treballadores i treballadores públics.

Sobiranies, territori i canvi climàtic

En aquest procés de transformació del model productiu i de re-apropiació públic-comunitària d’allò que és de tots i totes, pren especial rellevància el territori. Les desiguals relacions entre l’àmbit urbà i rural, la desaparició del sector agrícola no industrialitzat (amb l’amenaça que això suposa a la Sobirania Alimentària) i la desarticulació del territori a partir d’un model de construcció de grans infraestructures i un model de mobilitat i transport al servei dels interessos del capital, són qüestions claus que amenacen la Sobirania reproductiva.

Davant de grans infraestructures que defineixen l’articulació del territori, a la vegada que el model productiu, com el Corredor Mediterrani, el Canal Segarra Garrigues o les vies destinades a satisfer les necessitats de transport d’una indústria com la porcina (eix transversal i túnel de Bracons), cal que abordem el repte de repensar el model territorial, les relacions camp-ciutat i el futur de l’àmbit rural (repensat des de l’àmbit rural), per garantir no només el dret a la sobirania alimentària de totes, sinó una vida digna de ser viscuda també fora de les ciutats. Ivan Miró planteja, en aquesta línia, la necessitat d’una visió estratègica territorial, d’impulsar “ecosistemes cooperatius locals, circuits d’intercooperació socioeconòmica basats en la proximitat territorial i l’afinitat estratègica, amb organització democràtica, dimensió econòmica solidària i acció comunitària als seus entorns”. Una relocalització de l’economia que, junt amb l’articulació territorial i la definició d’estratègies locals, permetin construir un model productiu més vinculat a les necessitats a les que ha de respondre, i més sostenible ambientalment.

La inevitable restricció en l’accés a materials i energia, especialment el petroli, i el canvi climàtic ens estan portant a un col·lapse de la civilització industrialdel que no som del tot conscients. Un col·lapse que pot, a més, alimentar processos com l’auge de l’extrema dreta (llegiu el fantàstic anàlisi de Luis Gonzàlez a El Saltosobre aquesta qüestió). Com a éssers absolutament eco-dependents no podrem sobreviure amb les conseqüències d’un model productiu que es desenvolupa d’esquenes a les bases materials que sostenen la reproducció de la vida (els recursos naturals, la terra, els aliments, l’aigua, les fonts d’energia). Des d’aquest punt de vista transformar el model productiu cap a un que posi la vida en el centre, sota el paradigma de la sobirania reproductiva, no només és una proposta feta des de les esquerres o l’ecofeminisme, sinó que és una necessitat de supervivència.

Estratègies per la sobirania alimentària o energètica s’han de desenvolupar, en aquest marc de limitacions de recursos i col·lapse ambiental, comptant amb els recursos propis, construint propostes productives de circuit curt. Recordem, en aquest sentit, la frase de Yayo Herrero en el marc de la Bienal de Pensament de Barcelona, destacada en el seu moment per Crític: “El capitalisme en el seu moment actual, amb els límits del planeta superats, revela la seva veritable realitat material que és vertaderament feixista. Si les tanques que envolten els llocs de privilegi, a més de no deixar passar persones, no deixessin passar energia, ni productes manufacturats ni aliments, els països considerats rics no durarien ni dos mesos”. Un nou model productiu basat en la solidaritat no pot desenvolupar-se sobre l’espoli dels recursos més enllà de les nostres fronteres. Aquest principi ens porta a un escenari necessari de decreixement.

Sobirania financera

A la crisi ambiental es suma la crisi financera de la que encara no hem sortit i que, segons molts indicis, s’aprofundirà entre 2019 i 2020.  L’espiral de deute en que segueixen enfilades les principals economies del món (tant deute públic com privat) no deixa de créixer, i tot sembla indicar que pot esclatar de nou properament. Construir un nou marc de sobirania financera és un camí necessari per evitar futures crisis financeres (o si més no esmorteir-ne els efectes). Aquest àmbit és un on les dificultats són majors. Tot i disposar d’un sector de finances ètiques que poden contribuir al finançament dels processos de transformació del model productiu que s’han esmentat, cal molta més força per abordar els efectes de la financiarització de l’economia.

Com explico a l’article “El dret a la ciutat en mans del capital” inclòs en el dossier Ciutats de Crític, el capitalisme s’ha financiaritzat, és a dir, ha convertit en actiu financer qualsevol recurs i sector socio-econòmic, traspassant-hi la volatilitat i el risc dels mercats financers. La rendibilitat d’aquests actius financers passa per davant de qualsevol altra consideració, sigui aquesta productiva, ambiental, d’impacte social o de vulneració de drets. I entre els sectors financiaritzats es troba, d’alguna manera, el sector públic, cada cop més depenent del finançament d’aquests mercats financers a través de les emissions de deute públic. Fa unes setmanes el Conseller d’Economia, Pere Aragonès, anunciava que Catalunya deixaria de demanar recursos al FLA per poder tornar, en darrera instància, als mercats financers. Alguns analistes econòmics ho llegien com un símptoma de major “sobirania econòmica”. Malauradament res més lluny de la realitat.

El control que els mercats financers poden exercir sobre els poders públics a través del deute és enorme. A través del deute i dels fons d’inversió, el capital financer configura avui el model productiu, les ciutats, el territori i les polítiques públiques. La construcció d’institucions de finançament públic i cooperatiu basades en criteris ètics i que incloguin dins de la seva missió el canvi de model productiu del que parlàvem (és a dir, tant finances ètiques cooperatives i solidàries, com una banca pública regida pels mateixos criteris), juntament amb un model fiscal més progressiu, suficient i implacable amb el frau i l’elusió fiscals, són imprescindibles per desenganxar-se dels mercats financers i guanyar així autonomia i sobirania financera.

En definitiva, posar la vida al centre

En definitiva, la posada en marxa de processos per guanyar sobiranies productiva, alimentària, energètica, residencial, cultural, financera, o fins i tot relacional (la Brigitte Vasallo ha escrit sobre aquesta darrera) ens ha de permetre desenvolupar processos productius i distributius que no siguin explotadors, que siguin solidaris (adreçats a cobrir les necessitats dels altres, no pròpies) que no estiguin basats en relacions de desigualtat (patriarcat, racisme, homofòbia, transfòbia, adultocràcia …) i sostenibles (congruents amb el sosteniment del planeta i fins i tot recuperació de les bases materials que permetin la vida present i futura). Això vol dir, models productius de circuit curt i autocentrats, és a dir, amb dimensió local i vinculats al territori. Models amb presa de decisions democràtica, participats també per usuaris/àries i treballadors/es. Ens ha de permetre també avançar cap a formes de propietat no privada, comunal, cooperativa i municipal, i propostes de concertació públic-cooperativa-comunitària, junt amb el desenvolupament de mecanismes de distribució més equitatius de la riquesa. En definitiva, “posar la vida al centre” o, com diu Luis González, “crear alternatives que permetin a la població satisfer les seves necessitats, sortejant així les emocions que poden fer créixer el feixisme (por, desesperació, frustració). Aquestes alternatives han de dotar d’autonomia a les persones davant de l’Estat i, sobretot, davant del mercat, i ser resilients en els contextos de col·lapse”.

Com veieu, no són poques les idees i propostes que podem articular al voltant de les sobiranies a l’hora d’afrontar els reptes econòmics, socials, ambientals i polítics que se’ns plantegen. Tot i que els reptes siguin de curt termini, construir sobiranies és una tasca de llarg termini. Però com veieu també en les constants referències que he afegit al text, és una tasca compartida per molts i moltes de “nosaltres”. Tenim feina, però tot és possible.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s