Deute, sobirania i feminisme: per un impagament feminista del deute

Captura de pantalla 2017-08-21 a les 14.14.17.png

Aquest text correspon a la intervenció que vaig fer a la Jornada de Formació sobre Feminisme organitzada per Endavant OSAN el 19 de novembre de 2016 a La Violeta (Gràcia) [Vídeo]. L’ha publicat Endavant OSAN en el quadern “Feminisme de classe” que us podeu descarregar aquí http://www.endavant.org/wp-content/uploads/2017/06/Llibret-Feminisme_2.0.pdf. El quadern inclou també textos de Maria Colera, militant d’Endavant OSAN; Ainhoa Etxaide, secretària general de LAB; Jenny Morrison, representant de RISE; Elena Idoate, economista del Seminari Taifa; Carme Murias, activista de la campanya No al TTIP; i Georgina Monge, militant de Justa Revolta.

Parlar de deute es parlar de relacions de poder, del poder que acumulen els creditors envers a les que ens han convertit en “deutores”, desposseïdes de sobiranies precisament a través d’aquesta deutecràcia en la que vivim. I aquesta despossessió no és neutre des del punt de vista de gènere.

El deute, el crèdit, en la història del capitalisme, i especialment en els darrers anys, en el marc del procés de financiarització de l’economia, s’ha utilitzat com a arma per part dels creditors per a sotmetre els deutors.

Parlem de deutecràcia quan aquest poder s’utilitza per imposar polítiques en favor d’aquests creditors, d’aquells que ostenten el control dels capitals. Parlem de deutecràcia quan pagar esdevé més prioritari que cobrir les necessitats bàsiques de la població. Parlem de deutecràcia quan complir amb els requisits i les expectatives dels mercats és més important que complir amb els drets econòmics, socials i culturals del nostre poble.

En el context de la crisi del sistema capitalista en la perifèria europea, l’endeutament públic i privat tenen un paper clau com a eines de despossessió. Es desposseeix els pobles, les classes populars, de la nostra sobirania política, econòmica, social, territorial i reproductiva.

L’aplicació de mesures d’austeritat imposades a través d’aquesta deutecràcia no només significa una pèrdua de drets socials i un augment de l’empobriment i les desigualtats, sinó també una intensificació de la càrrega del treball de cures i reproducció que assumeixen fonamentalment les dones. Davant retallades i privatitzacions, són les cuidadores les que assumeixen aquelles responsabilitats que abans assumia l’Estat.

Una despossessió sistèmica

“Muchos de los conocidos quedaron en el paro y se comenzó a hablar del exilio económico. Comenzaron a abundar las personas que trabajaban en la economía informal, la venta ambulante, la elaboración de productos caseros de cocina. Por primera vez en mi vida oí hablar de las ollas comunes y los comedores comunitarios. Mi madre que era maestra pasó de tener 20 alumnos en su aula a tener 40 o más. En los hospitales comenzaron a decir que no había camas, por lo que los enfermos empezaron a irse a sus casas, entre ellos mi abuela. Las parroquias, Las ONGS, empezaron a hacer talleres monitores de salud y primero auxilios para mujeres.

 Al cabo de un tiempo alguien me explicó que todo esto era culpa de algo que se llamaba deuda externa y que estabamos frente a un programa de ajuste estructural osea reducir los gastos y aumentar los ingresos. Cuando tuve un poco más de años, la explicación de la deuda externa no me bastaba y comencé a preguntar.

El text és de la Judit Muñoz Saavedra, de la intervenció que va fer a l’Octubre de 2007 a la Setmana d’Acció Global contra el Deute (i que va reproduir en el text “Mujeres y deuda externa: “lo que damos y lo que nos quitan””), recordant quan era nena i el seu Xile natal encara vivia sota la dictadura de Pinochet i sota el jou del deute extern. És un text que ens mostra de forma cristal·lina i molt vivencial com aquest mecanisme de despossessió no és exclusiu de la crisi de la perifèria europea, sinó que és una problemàtica sistèmica i global.

El text resumeix també de forma molt gràfica com les conseqüències del deute, i en especial de les mesures neoliberals aplicades per fer-hi front, no són neutres des de la perspectiva de gènere (ni de classe o d’origen), de la mateixa manera que el propi sistema econòmic capitalista tampoc ho és. Una eina com el deute al servei d’un sistema econòmic profundament patriarcal, aprofundeix aquest patriarcat.

En aquest sentit, les dones estàvem en crisi molt abans de la crisis (a casa nostra i arreu), però la crisi del deute sabem que ha servit per enfortir el model patriarcat. Amaia Pérez Orozco, economista feminista, ho resumeix així: “la crisi provoca retallades de les polítiques d’igualtat i incrementa la desigualtat i el deute amb les dones, que sostenen la vida a través dels treballs de cura i no remunerats”.

La prioritat del pagament del deute i els seus interessos, sacralitzada a la Constitució Espanyola des de 2012, es fa clarament en detriment de les despeses socials.  Les retallades en els pressupostos públics s’han concentrat no només en sectors que han suposat una despossessió de drets socials i un increment del pes de tasques de cures sobre les dones, com dèiem abans, sinó també en sectors professionalment feminitzats. Així, mentre durant la fase inicial de la crisi s’ha donat una major pèrdua de llocs de treball entre la població masculina, especialment per l’impacte de la crisi en el sector de la construcció i, en menor mesura, de la indústria, altament masculinitzats, amb els anys està havent-hi un impacte important en el sector serveis, especialment en els serveis bàsics (salut, educació, serveis socials, serveis de cures, …), altament feminitzat (com dèiem en part per l’impacte de les retallades del sector públic).

L’incompliment de la llei de dependència, molt vinculat amb el deute i la priorització del seu pagament per sobre de les inversions socials, juntament amb la reducció d’ingressos familiars (per la congelació i reducció de salaris reals), implica un increment de tasques de cures a càrrec especialment de les dones i augmenta el número de dones cuidadores que deixen de percebre la prestació per ser responsables de la cura d’una persona depenent.

Altres mesures fiscals (la congelació del salari mínim, la reforma del IRPF – augmentant el pes sobre les classes populars -, l’augment de l’IVA, l’aplaçament de les millores de pensions de viudetat, o la congelació de pensions no contributives), deixen també a les dones en una situació de major vulnerabilitat. Una vulnerabilitat que es veu clara en el cas de les persones que reben pensions contributives. De mitjana les pensions contributives que reben les dones són de mitjana un 40% inferiors a les dels homes. Aquesta dada és especialment rellevant pel que fa a la pensió per jubilació, on la pensió contributiva mitjana per als homes és de 1.276 € i per a les dones de 716 euros, una diferencia de 516 euros mensuals. Una congelació d’aquestes pensions té clarament un impacte molt més fort doncs sobre les dones.

Tot l’anterior es refereix a l’impacte del deute públic, però la deutecràcia es dona també en l’àmbit privat. Així el deute de les famílies, adquirit en la majoria de casos per cobrir un dret com l’accés a l’habitatge, ens converteix en esclaves d’un treball remunerat precari. L’impacte del deute privat en la configuració de les nostres vides, i la dimensió de gènere del mateix, requeriria tot un anàlisi per si mateix.

En conclusió, la vida digna de ser viscuda que volem no és possible sota deutecràcia, ja que aquesta aprofundeix el patriarcat i les desigualtats de gènere. Un deute financer que incrementa el que algunes hem anomenat el deute de cures, que és la que la societat i el sistema econòmic acumula envers les dones pel treball no remunerat de cures i reproducció.

Com sortir de la deutecràcia? Impagament feminista del deute                                                 

Que la crisi té una clara dimensió de gènere en relació als seus impactes és més que evident. Però també té una dimensió de gènere en tant que a la “sortida” de la crisi. Si la “sortida” és cap a reforçar un sistema econòmic basat en qüestions com la rendibilitat, la productivitat, la competitivitat i el creixement econòmic, i no pas en la centralitat de la sostenibilitat de la vida, aquesta suposarà un aprofundiment del sistema patriarcal. Si la “sortida” de la crisi és “cega” a les desigualtats de gènere, en realitat estarà aprofundint aquestes desigualtats i perpetuant el patriarcat.

En aquest sentit, quan plantegem alternatives per sortir de la crisi, no ho podem fer des d’una mirada enrere, quan les dones ja estàvem en crisi, aquí i arreu, sinó en direcció a la construcció d’un nou model econòmic i social, que es basi en un sistema financer al servei de les persones, i un model de producció que “no ens costi el planeta” i que tingui en compte les aportacions de les tasques de cura i reproducció. Un model basat en relacions socials i laborals justes i d’igualtat que permetin garantir la vida digna que pagui la pena ser viscuda, tal i com ens proposa Amaia Pérez Orozco.

Si ens situem en el plànol del conflicte capital-vida que planteja el sistema capitalista, les respostes a la crisi poden suposar una regeneració del sistema reforçant els interessos del capital (i per tant reforçant el patriarcat). O podem abordar la necessària deconstrucció del capitalisme com a únic camí per construir un futur que ens permeti guanyar el conflicte en favor de la sostenibilitat de la vida.

En aquest sentit, no qüestionar el deute públic, i desenvolupar polítiques de creixement econòmic per generar els recursos econòmics per poder-lo pagar, ens manté lligades, esclaves al sistema, el perpetua i fins i tot l’aprofundeix. És a més una proposta inviable de no ser per l’aportació de les dones a l’economia a través del treball no remunerat de cures i reproducció. I és un camí absolutament incompatible amb “no carregar-nos el planeta”.

D’altra banda, plantejaments com la necessitat de renegociar o refinançar el deute, o aconseguir reduccions i quites, sense abordar-ne la il·legitimitat (dels deutes concrets i del sistema financer en general), permeten en realitat regenerar i reforçar el capitalisme financer. Una “sortida” que permeti reduir el pes del deute, per tornar a posar el comptador a zero (o a un nivell prou baix que el faci “sostenible”), i permetre que els mercats finances segueixin dominant les finances i polítiques públiques, és una “sortida” que perpetua la relació de poders actuals i, per tant, les desigualtats socials, econòmiques i de gènere.

A les antípodes de seguir mantenint la roda del capitalisme financer, estaria la proposta d’impagament del deute. Impagar per generar una situació de ruptura amb el sistema financer i l’actual correlació de poders, que permeti efectivament donar-li la volta al conflicte capital-vida. Un impagament que ens permeti definir i decidir quin model productiu, financer, monetari, energètic, alimentari, fiscal, laboral o reproductiu necessitem i volem, per així construir un futur desconnectades del domini dels mercats financers.

No pagar el deute per a abordar aquest conflicte capital-vida i construir aquesta vida digna de ser viscuda, posant la sostenibilitat de la vida i les cures en el centre del sistema econòmic, polític i social, és el que podríem anomenar un “impagament feminista del deute”.

Un impagament del deute que no es plantegi com a eina per abordar el conflicte capital-vida en favor d’una vida digna per a les majories populars, no podrà ser feminista. Un impagament per tornar a posar el comptador a zero i reprendre les dinàmiques de creixement econòmic, competència, espoli de recursos i explotació laboral, que segueixi invisibilitzant el treball no remunerat de cures i reproducció, no serà mai feminista. Així mateix, un futur que no abordi la ruptura amb el domini dels creditors, dels mercats financers, no podrà mai posar la vida i les cures en el centre.

En definitiva, és impossible trencar amb el capitalisme i el patriarcat sota la deutecràcia, sense trencar amb el deute. Sense un impagament feminista del deute, no podrem construir una economia que posi la vida al centre i possibiliti una vida que pagui la pena viure. Però aconseguir la correlació de forces necessàries per fer viable aquest impagament feminista del deute no és cosa fàcil.

La proposta de l’Auditoria Ciutadana del Deute va en aquesta direcció. Es proposa un procés d’aprenentatge col·lectiu, d’empoderament, de coneixement compartit sobre com hem arribar fins aquí per poder definir i decidir, des de baix, quines han de ser les vies de sortida i les alternatives. És un procés que necessàriament hem de fer des d’una perspectiva feminista i antipatriarcal, d’anàlisi integral del problema (el capitalisme). Plantegem l’auditoria com un procés que ens permeti analitzar de forma participada els impactes de gènere del sistema deute. Un anàlisi de gènere interseccional, que abordi també dimensions i desigualtats socials, de classe, d’origen (migrants), ambientals, culturals, econòmiques i polítiques.

Aquest anàlisi col·lectiu i des d’una perspectiva feminista de la problemàtica del deute ens ha de permetre acumular forces al voltant de la proposta de l’impagament feminista del deute i construir consciència col·lectiva de que no pot haver-hi sobirania ni vida digna en un sistema sota la dictadura del deute.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s