Text publicat al bloc de la campanya Lluites compartides d’Omnium Cultural al març de 2017

Diumenge va ser 12 de març. Sé que per a molta gent aquesta data no significa res. Per a mi marca una fita de les lluites socials important, i un moment de canvi vital.
El 12 de març del 2000 vam fer la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Aquell març de l’any 2000, i els mesos anteriors, prop de 20.000 persones d’arreu de l’Estat es van coordinar al voltant de la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern per organitzar una consulta social que suposaria una mobilització sense precedents a l’Estat espanyol, i en l’àmbit internacional. Va ser una mobilització transversal, en la qual col·lectius de cristians de base, esplais i ONG s’unien a okupes i antisistema contra un sistema econòmic injust.

Malgrat la prohibició de la consulta per part la Junta Electoral (havíem fet coincidir la consulta ciutadana amb les eleccions generals que va guanyar amb majoria absoluta el PP d’Aznar) i la repressió patida en algunes localitats, 1.087.792 persones van donar el vot, i el 98% ho va fer a favor de la cancel·lació total del deute extern dels països empobrits. Va ser un exercici de democràcia en majúscules. Un dels actes de desobediència més massius al nostre país (20.000 voluntaris i voluntàries, la majoria a Catalunya, desobeint conscientment la Junta electoral, posant la legitimitat per davant de la legalitat). Un exemple d’autogestió per part d’un moviment horitzontal i radicalment democràtic de persones i xarxes que es va anar estenent arreu de l’Estat durant els mesos previs a la consulta. Més de 1.400 col·lectius es van implicar en la consulta social, que es va realitzar a gairebé 500 localitats de tot l’Estat espanyol.

Eren els anys de l’explosió antiglobalització. Pocs mesos després de la «batalla de Seattle», la consulta va ser el primer esglaó d’un cicle de mobilitzacions que es va mantenir a cop de cimera durant prop de quatre anys. Després de la consulta va venir la creació del Moviment de Resistència Global (MRG) i les mobilitzacions a Praga contra el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI). A l’inici del 2001, el mateix Banc Mundial anunciava una reunió a Barcelona, però va haver-la de cancel·lar poc després per l’enorme oposició social i per la mobilització que va suscitar. La campanya Contra el Banc Mundial, que va agafar prestat l’històric adjectiu de Rosa de Foc, va aglutinar desenes de milers de persones a Barcelona durant el juny del 2001 per protestar contra la globalització neoliberal. A les mobilitzacions de Barcelona, durament reprimides per les forces policials, va seguir la mobilització de Gènova contra el G8, també recordada per la dura repressió policial i la mort de Carlo Giuliani, assassinat pels carabinieri. El primer semestre del 2002 la campanya contra l’Europa del capital, que va tenir lloc durant l’anterior presidència espanyola de la Unió Europea, va convocar també manifestacions massives a Barcelona, Madrid i Sevilla.

El segon semestre del 2002 va estar marcat per l’amenaça de la guerra, concretada amb l’inici de la invasió d’Afganistan, i contestada amb més de mig milió de persones al carrer durant el Fòrum Social Europeu de Florència. Pocs mesos després, el 15 de febrer del 2003, milions de persones es van manifestar arreu del món contra la imminent invasió de l’Iraq, amb mobilitzacions importantíssimes a l’Estat espanyol.

Però tornem a aquell 12 de març. O a les setmanes i mesos que el van precedir. Milers de persones es van autoorganitzar al voltant d’una idea molt bàsica: la democràcia podia fer del món una realitat més justa. Democràcia radical, justícia social i mobilització ciutadana van ser les bases d’aquella mobilització. Van ser mesos de preparacions i xerrades informatives sobre el deute i les seves conseqüències, sobre la consulta, sobre la democràcia. Mesos de reunions i assemblees, de trobades com la d’aquell dissabte al matí en què ens va arribar l’avís de la Junta Electoral que ens deia que no podíem fer la consulta el dia de les eleccions. La reacció va ser unànime: el nostre referent és la justícia, la legitimitat de fer la consulta estava per tant per davant de la legalitat vigent. La consulta es convertia en un acte massiu de desobediència civil pacífica. I aquell 12 de març, malgrat l’intent dels cossos de seguretat d’impedir-ho, va ser un èxit de participació, va ser un missatge col·lectiu de solidaritat internacional i un exemple de democràcia construïda des de baix.

Per a moltes persones va ser també una escola de militància, la porta d’entrada a un moviment social que durant anys va posar contra les cordes institucions totpoderoses com l’FMI, el Banc Mundial, l’OMC o el G8. Un moviment que va reivindicar que un altre món no només era possible sinó també imprescindible. Moltes sabem que la llavor del 15M que anys després va omplir les places del país havia estat, en bona part, aquell moviment antiglobalització.

El moviment contra el deute va anar perdent capacitat mobilitzadora, almenys fins a l’esclat de la crisi financera a la perifèria europea i a casa nostra, i va recuperar centralitat amb el 15M i amb l’aparició d’espais com la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, que du a casa nostra tots els aprenentatges d’anys lluitant contra el deute il·legítim que ofegava i encara ofega els països empobrits. En qualsevol cas el moviment contra el deute va deixar una petjada inesborrable en la història activista de milers de persones, i en la història de les lluites compartides a casa nostra. La seva transversalitat, la radicalitat democràtica, la desobediència conscient, la cerca de la justícia… valors que fan que cada 12 de març miri enrere amb orgull d’haver participat en aquella mobilització i les que la van succeir.