Text elaborat per les Jornades “Visions d’Amèrica Llatina” organitzades per la URV, UdL, UdG i UPF. Abril 2016

Les estratègies de desenvolupament econòmic engegades en la darrera dècada i mitja a Amèrica Llatina, basades principalment en l’explotació i l’exportació de recursos naturals, no han aconseguit superar les dinàmiques de dependència, condemnant els pobles llatinoamericans i del carib a una extrema vulnerabilitat davant els cicles de l’economia global.

L’economia llatinoamericana ha gaudit de prop d’una dècada d’un important creixement econòmic. Després de la crisi del deute dels 80 i la inestabilitat durant els anys 90, i dels programes d’ajustament estructural imposats pels creditors i les institucions financeres internacionals, una bona part dels països llatinoamericans han gaudit des de 2003 d’uns anys de bonança, degut sobretot a l’accés a finançament i l’increment dels preus de les matèries primeres. Els països exportadors recursos naturals com el petroli, minerals com el coure o l’or, o la soja, han vist créixer les seves economies, en bona mesura per l’existència d’un bon comprador com Xina, de la facilitat d’accés al finançament extern (en forma d’inversió i crèdit) i, sobretot, a l’increment del preu d’aquests productes. De mitjana Amèrica Llatina va créixer entre 2003 i 2008 un 5,4% (davant la mitjana de 2,3 dels països de l’OCDE). Un creixement que molts països han aprofitat per dur a terme reformes polítiques i socials internes que han permès a milions de persones “sortir de la pobresa i engrossir les files de la classe mitjana” (Banc Mundial, 2016).

Però des de fa cinc anys la regió ve patint una disminució del creixement, resultat d’un entorn en crisi (degut a la crisi financera global), a l’estancament del creixement a Xina i, sobretot, al descens del preu de les matèries primeres. Les expectatives per a 2016 són de recessió per a bona part del continent, però sobretot a països com Brasil o Veneçuela, i en general la regió està implementant polítiques de contenció de la despesa, de forma que es posen en perill les fites socials de la darrera dècada. En aquest context torna a sorgir l’amenaça del deute com a factor de desestabilització.

Tot plegat demostra que les estratègies de desenvolupament econòmic engegades en la darrera dècada i mitja a Amèrica Llatina, basades principalment en l’explotació i l’exportació de recursos naturals, no han aconseguit superar les dinàmiques de dependència, condemnant els pobles llatinoamericans i del carib a una extrema vulnerabilitat davant els cicles de l’economia global.

Llegiu el text complert aquí

Descarregeu-vos la presentació aquí