Publicat a l’edició impresa de La Directa, 12 de Gener de 2015. Iolanda Fresnillo i Laia Gordi

Cinc anys després del gran terratrèmol, Haití encara viu submisa en una multi-crisi permanent i una ocupació estrangera de facto

El darrer mes l’oposició haitiana, moviments socials i els sectors més desafavorits de la societat s’han manifestat en les principals ciutats del país gairebé diàriament. Les protestes han estat brutalment reprimides, no només per la policia nacional, sinó també pels cascos blaus de la missió permanent de les Nacions Unides a Haití, la Minustah. Amnistia Internacional ha denunciat la seva preocupació davant l’escalada de violència i l’ús de foc real indiscriminat contra la gent, tant per part de la policia com de soldats de la Minustah. Hi ha almenys un mort, que es conegui, i desenes de ferits.

Fa més de tres anys que el govern de Michel Martelly, que es va imposar als comicis del 2010 gràcies a una tupinada liderada pels Estats Units, havia d’haver convocat eleccions municipals i legislatives. Enlloc d’això, s’ha dedicat a ocupar espais del poder públic, imposar els seus homes en càrrecs clau i a la majoria d’alcaldies, i governar cada vegada més dictatorialment, desplegant un programa neoliberal dur, protegit per la Minustah, l’ambaixada dels Estats Units, Canadà i França. Així ho explica el portaveu del sindicat i moviment obrer haitià Batay Ouvriye, Didier Dominique.

L’oposició reclama que s’han de convocar eleccions el més aviat possible, però només si es compleixen unes mínimes condicions de llibertat democràtica, de forma que una candidatura amb representació de les forces populars i un programa alternatiu al projecte neoliberal s’hi pugui presentar. En aquests moments les condicions no es compleixen i Martelly està intentant canviar la llei electoral per tal d’assegurar-se la permanència en el poder.

Haití té una llarga història d’ingerència electoral per part dels Estats Units i altres forces occidentals. El darrer cas és tant recent com al 2004, quan el president electe Jean Bertrand Aristide va sortir del país en un avió estatunitenc camí a la República Centre Africana -on els EUA no tenen ambaixada i recomanen als seus ciutadans de no viatjar-. Aristide va haver de sortir del país després de dos anys de crisi oberta i espolejada des dels Estats Units, des d’on es va finançar la milícia colpista de Guy Phillipe així com el Grup 184, un moviment de la societat civil contrari a Aristide. Aquest, al seu cop, va utilitzar les classes populars dels barris de xaboles, aportant-hi armes, per defensar la seva posició com a president. Aristide va passar set anys en exili a Sud Àfrica i només va poder tornar a Haití el 2011 després del retorn de Duvalier al país.

Malgrat la forta repressió que les protestes populars han patit i pateixen a Haití, el moviment ha seguit ocupant els carrers en nombroses manifestacions. Martelly va forçar la dimissió del primer ministre del país, Laurent Lamothe, el 20 de desembre, aprofitant la mobilització al carrer, eliminant el que podia haver sigut un fort competidor en les eleccions presidencials de 2016.

Les multicrisis d’Haití

El mandat de Martelly i Lamothe ha estat, des del començament, contestat al carrer amb nombroses manifestacions, generalment convocades per una combinació de forces lavalistes (Fanmi Lavalas és el partit fundat per Aristide) i d’altres agrupades en plataformes com el Moviment Patriòtic de l’Oposició Democràtica (MODOP).
Els moviments socials han donat més o menys suport a aquestes formacions depenent de l’ocasió, mentre que la majoria focalitzen les seves energies en protestes vinculades a l’imperant crisi social i humanitària. Precisament, el 12 de gener, Haití commemora el tràgic cinquè aniversari del terratrèmol, i hi ha convocada una manifestació pel dret a l’habitatge. Cinc anys després del sisme encara hi ha 80.000 persones vivint sota les carpes dels camps de desplaçades, i centenars de milers de persones viuen en condicions d’insalubritat i inseguretat en una de les nombroses faveles o bidonvilles que poblen la zona metropolitana de Port-au-Prince.

Com ha denunciat recentment Amnistia Internacional, i denuncien des de fa cinc anys els moviments socials locals, agrupats en plataformes com Frakka (Plataforma de Reflexió i Acció per l’Habitatge), el govern haitià ha buidat els camps de desplaçades sota una estratègia d’expulsions forçades sense garantir, en cap cas, un habitatge digne per a les persones que van quedar sense casa arran del terratrèmol. De fet, la majoria de les qui han deixat els camps de refugiades –des de 2010 quan hi havia fins a un milió i mig de persones vivint-hi-, ho ha fet sense tenir un habitatge alternatiu. Aproximadament un 16%, tot i que algunes fonts apunten que el percentatge és molt més elevat, han estat expulsades per la força, sovint amb violència. I només un 20% de les poques que han estat reallotjades disposa d’un habitatge definitiu. La gran majoria ha deixat els camps a canvi d’una aportació equivalent a 500 dòlars (422 euros), que s’esfuma en 6 mesos pagant un lloguer. Tot i les promeses, i la publicitat d’ONG i organismes internacionals, sobre els habitatges construïts des del terratrèmol, el cert és que el dret a l’habitatge digne és una de les grans assignatures pendents de la reconstrucció.

D’altra banda, la crisi sanitària provocada per el brot de còlera introduït pels cascos blaus de la Minustah, l’octubre de 2010, segueix enduent-se vides, sense que ningú n’assumeixi la responsabilitat. Ja són prop de 9.000 morts des de 2010, més de 700.000 persones infectades, de les quals 15.000 el darrer any.

Precisament la presència estrangera de la Minustah, es una altra de les fractures del país. Després de la crisi política de 2003-2004 a Haití, que va desembocar amb la marxa forçada del president electe, Aristide, i l’establiment d’un govern interí sota la tutela d’Estats Units, Canadà i França; el Consell de Seguretat de Nacions Unides va aprovar el desplegament de forces multinacionals a Haití per “contribuir a fer més segur i estabilitzar l’ambient a la capital haitiana i arreu del país”. Des d’aleshores, els soldats de la Minustah han estat acusats de repressió violenta, assassinat, assetjament sexual, violacions, també de menors, i prostitució de menors, entre d’altres constants vulneracions de drets humans, sense que mai cap d’aquestes acusacions hagin acabat en davant d’un tribunal. La setmana passada, un jutge de Nova York va desestimar una demanda interposada per diferents organitzacions socials haitianes i grups de víctimes del còlera, contra les Nacions Unides per la seva responsabilitat en el brot i extensió de l’epidèmia al país. El jutge Paul Oetken argumenta que les Nacions Unides gaudeix d’immunitat diplomàtica en les seves operacions i, per tant els seus responsables no poden ser jutjats.

Per a Camille Chalmers, de la Plataforma Haitiana de Pressió per un Desenvolupament Alternatiu – PAPDA, “la presència de la Minustah al país és clarament il·legítima i fins i tot il·legal, i la més greu ingerència en la sobirania del país”. És “una ocupació de facto que converteix Haití en pràcticament una colònia esclava dels Estats Units”, explica Chalmers.

La situació de desgovern

Davant la situació de crisi política: acusacions d’abús de poder del govern de Martelly i el buit creat després de tres anys sense celebrar eleccions municipals o legislatives (cosa que ha fet que només quedin 11 persones amb mandat democràtic al país: el president i 10 senadors que s’han de renovar en els propers mesos), el novembre passat, el president va anunciar un acord amb l’oposició per la creació d’una Comissió Consultiva.

La comissió va proposar formar un govern de concentració nacional fins a la convocatòria d’eleccions legislatives. El president Martelly va anunciar el dia de Nadal la designació de l’exalcalde de Port-au-Prince i home de Martelly, Evans Paul, com a primer ministre, i sota qui cauria la responsabilitat de formar el nou govern. Evans Paul, però, és també, el portaveu de la Comissió Consultiva que va elaborar la proposta per al president i el seu nomenament va ser aturat per un grup de senadors, que no van ser degudament consultats, ni tant sols informats, de la designació. El nomenament de Paul, però, sembla un fet consumat, i la protesta dels senadors és més de forma que de fons.

Mentre, en un intent per calmar el malestar i les protestes, a mitjans de desembre van ser alliberats els germans Josué et Énold Florestal que han passat 17 mesos a la presó per acusar la família presidencial de corrupció. I el 12 de desembre, va ser alliberat també Jean Malthuners Lamy després de 9 mesos de reclusió per oposar-se al megaprojecte d’inversió turística a Île à Vache, promogut pel govern Martelly-Lamothe. Una de les principals acusacions contra Martelly és la seva ingerència en el poder judicial.

La comunitat internacional comença a moure fitxes. Tant Estats Units com Canadà i França estan pressionant al govern i a l’oposició haitianes per la celebració d’eleccions. El govern de Canadà ha fet amenaces velades de tancar l’aixeta de l’ajuda – cosa que han fet en ocasions anteriors – si la situació política no evoluciona en la direcció que esperen. El Consell de Seguretat de Nacions Unides ha anunciat una visita a Haití en les properes setmanes. Tot sembla indicar que, com en les darreres eleccions presidencials, el paper de la comunitat internacional serà decisiu en la definició del futur polític d’Haití.

El 2010, la pressió d’Estats Units va precipitar unes eleccions presidencials en mig de la crisi humanitària causada tant pel terratrèmol com pel brot de còlera. La participació va ser inferior al 23% i la intervenció de l’Organització d’Estats Americans (OEA), controlada pels Estats Units, després de la primera volta, va forçar un recompte de vots, de nit, i va resultar Martelly passant a la segona volta, cosa que no feia amb els primers resultats. El president Martelly, abans cantant de Kompa, la música més popular a Haití, és amic personal dels Clinton i admirador confés de l’exdictador haitià Duvalier.