Publicat a la Revista El Procés de ElCrític.cat, 27 d’octubre de 2014

Rere la paraula “independència” s’amaguen mil i una Ítaques. Esperances, pors, interrogants i respostes per a tots els gustos i ideologies. Per a moltes de nosaltres, el procés sobiranista és una oportunitat històrica per a construir un país veritablement nou. Un país per a totes, aixecat sobre els pilars de la democràcia real i la justícia econòmica i social, internacionalista i solidari, i sobretot independent de debò, és a dir, que trenqui les cadenes servils amb les elits econòmiques i financeres (les d’aquí i les de més enllà).

La pregunta és però si som majoria les que quan pensem en independència pensem en canviar les estructures econòmiques d’arrel, en construir una societat veritablement inclusiva, i en donar-li la volta a les causes de la desigualtat.

Poc importa ja si CiU es va sumar al procés com a cortina de fum, sense intenció de canviar res. El procés ja no està a les seves mans. El que serà Catalunya ha de ser i és a les mans del poble, i el que construirem quan arribem a port (sigui amb o sense independència), no ha de dependre de ningú més que de nosaltres. Per a que sigui així, haurem de posar en marxa les eines per a que les que definim el nostre futur seguim nosaltres mateixes, des de baix, i el resultat no depengui d’un joc de relació de forces entre les elits polítiques hereves de la transició.

Un cop arribades al hipotètic escenari en el que l’opció majoritària fos la de la independència per canviar-ho tot, la pregunta clau és si sabrem superar col·lectivament les pors i prendre valentament les decisions que caldrien per a que la utopia es faci realitat. Per a que això sigui així, cal que els debats i anàlisis siguin des de ja sincers i rigorosos, abordant totes les qüestions sobre les que volem decidir. No podem esperar al final del viatge. No és independència primer i després ja veurem. Perquè si la independència és per a que tot segueixi igual, sotmeses als dictats dels mercats, no serà independència plena.