10 d’octubre de 2012. Publicat a La Directa, Número 289

El rescat també es pressuposta: prop de 40.000 milions d’euros per pagar els interessos del deute en els nous pressupostos generals. Què més amaguen els pressupostos de 2013?

Els pressupostos del deute.

El passat setembre es presentaven els Pressupostos Generals de l’Estat, uns pressupostos clarament anti-socials. D’aquests que destaca, per sobre d’altres partides, la destinada al pagament dels interessos del deute. 39.722 milions d’euros es destinaran a aquesta partida, marcant un record de dimensions històriques. Aquesta partida és de les poques que s’incrementa, en 9.742 milions d’euros, prop d’un 34% respecte al 2012. Un increment que es contraposa amb la congelació del sou de funcionaris, de la reducció d’un 6,3% del pressupost per prestació d’atur (tot i preveure un augment del nombre d’aturades), de sanitat en un 22,6%, de cultura en un 19,6% o d’educació en un 17,4%. El pagament del deute es dóna clarament en detriment de la despesa social.

Complir amb el deute no es limita a pagar els interessos, ja que també s’ha d’amortitzar part o la totalitat del capital prestat en un inici. En el cas de les finances públiques, el retorn del capital del deute públic (o amortització del deute) queda sovint amagat sota el procés de refinançament del deute. Les amortitzacions de deute de l’Estat per a 2013 seran de 159.153 milions d’euros (un 3,8% més que al 2012). Aquestes amortitzacions, no consten com a despesa, perquè en realitat es cobreixen amb noves emissions de deute. És a dir, nou deute per tapar el vell deute. Aquest nou deute s’haurà de pagar probablement a un cost superior (interessos més elevats) que el deute anterior, per la minsa confiança dels mercats en l’economia espanyola. Si sumem interessos i amortització de capital, els recursos públics que es destinaran al retorn del deute son 198.895 milions d’euros, més que el destinat a pensions i prestacions d’atur conjuntament. Entrem així en un espiral d’endeutament sense fi.

El deute hipoteca les finances públiques.

El total del deute públic espanyol, el que tenen les administracions central, autonòmiques i municipals, és de 804.388 milions d’euros, i equival al 75,9% del PIB espanyol (a setembre de 2012). Segons les dades fetes públiques pel Banc d’Espanya, el principal augment en el deute públic s’ha donat en el deute de l’administració central (617.504 milions d’euros), mentre que el deute de les administracions autonòmiques també ha crescut però en menor mesura (150.578). La resta (36.306 milions d’euros) correspon al deute municipal i d’altres administracions locals i provincials.

La nova previsió presentada pel Govern espanyol indica però que al tancament de l’exercici de 2012 el deute públic es situarà al 85,3% del PIB, i augmentarà fins al 90,5% del PIB al 2013. Aquestes previsions inicials ja estan siguent revisades a l’alça. Aquest creixent deute públic, amb l’increment dels interessos a pagar any rere any, suposa una hipoteca per a les finances públiques, ja que el seu pagament té prioritat per sobre d’altres obligacions de l’Estat.

En efecte, recordem que a la reforma de la Constitució espanyola realitzada a l’agost de 2011 va incloure en el nou articulat la prioritat de fer front al pagament del deute per sobre d’altres despeses i la prohibició de qualsevol intent de negociació o repudi del deute. D’aquesta manera, per a complir amb la Constitució, la prioritat dels successius governs espanyols i autonòmics no seran les pensions, ni l’educació, ni la sanitat, ni altres drets socials, sinó el pagament del deute.

Tot i que la xifra d’endeutament públic és encara inferior a la mitjana europea, la preocupació al voltant de la mateixa es deu per una banda a la rapidesa en el seu increment, i per l’altra en la manca de confiança en que les administracions públiques espanyoles tinguin capacitat de fer front al seu pagament.

Contràriament al que sembla que ens vulguin fer creure governants i alguns mitjans de comunicació, el deute públic no és a l’origen d’aquesta crisi, sinó la seva conseqüència.

Història d’un increment del deute anunciat.

A l’any 2007, quan la crisi era a les beceroles, el deute públic era del 35,5 % del PIB, i després de prop de 5 anys de crisi, retallades i salvaments bancaris, el deute públic es situarà aviat per sobre del 90% del PIB. Darrera d’aquest increment hi trobem, entre d’altres, els recursos transferits al sector financer. Des de 2008 s’ha donat uns 175.000 milions als bancs en avals i ajudes directes.

A aquests s’ha d’afegir el rescat bancari aprovat al juny de 2012. La Unió Europea va donar llum verda a una línia de crèdit de fins a 100.000 milions d’euros per a recapitalitzar la banca espanyola. Les condicions “molt favorables” de les que parlava el govern estan detallades en el Memoràndum d’Entesa (Memorandum of Understanding o MoU), on es fixen les condicions per a rebre el crèdit. El MoU, negociat entre el Govern espanyol i l’Eurogrup, i que no ha passat ni pel Parlament espanyol, estableix entre d’altres la condició de la reforma del sistema financer, que es va plasmar en la reforma aprovada pel Govern el passat 13 de setembre i en la creació del Banc Dolent. Un nou exemple de la socialització de pèrdues bancàries amb diner públic.

En el MoU s’estableix també clarament que és l’Estat espanyol qui avala els crèdits que aniran a parar a la banca. Així, l’Estat s’ha de fer càrrec del pagament dels interessos, com del retorn del capital en cas que els bancs rescatats no tornin els diners rebuts, de forma que serem tots i totes, a través de noves retallades i més endeutament, les qui novament pagarem per les irresponsabilitats de la Banca. I aquest cop la factura pot arribar als 100.000 milions d’euros.

El primer tram d’aquest rescat bancari es va fer efectiu el passat 3 de desembre per valor de 39.500 milions d’euros, dels quals 37.000 milions es destinaran a recapitalitzar les entitats financeres nacionalitzades (Bankia, CatalunyaCaixa, NovaGalcia i Banc de València). Els altres 2.500 milions aniran al “banc dolent”, SAREB, al que els bancs transferiran els actius inmobiliaris incobrables.

Un rescat bancari que paguem entre totes.

Es dibuixa un escenari en el que les finances públiques hauran de fer front en el futur a un forat de dèficit i deute encara major. Resulta previsible que el rescat bancari acabi essent cobert total o parcialment per l’Estat, davant l’evident fallida del sistema financer espanyol. Serà la ciutadania qui, patint les retallades en la despesa social i la nova fiscalitat – com l’augment de l’IVA-, acabarà pagant els plats trencats de la banca. Situació que s’agreujarà amb el rescat directe del BCE, que imposarà noves retallades com a condició. Cal tenir en compte que tot plegat, retallades i augment de l’IVA, acaba caient en el sac trencat del pagament del deute. Així, al 2013 es preveu que tan sols els interessos del deute es menjaran els ingressos milionaris derivats de l’increment de l’IVA.

Hi ha però qui no assumeix de forma proporcional el cost del rescat bancari. A l’Estat espanyol els ingressos fiscals corresponen a un 32,9% del PIB, quan la mitjana europea està al voltant del 40 % i països com França tenen uns ingressos fiscals del 44,5% del PIB. Les grans empreses tributen a l’Estat espanyol de mitjana un 17%, i no un 30% com està establert. A aquesta realitat li hem de sumar el frau fiscal, al voltant dels 89 mil milions d’euros anuals (entre 2010 i 2013 suposen 267.000 milions d’euros). Sense voluntat política de gravar a aquells que més tenen, la sortida que té el Govern espanyol per fer front al dèficit és una fugida endavant amb més endeutament.

Qui se’n beneficia?

El deute espanyol és un mal negoci per les ciutadanes que paguem els plats trencats de la crisi. Però pot arribar a ser un bon negoci per a inversors. Amb uns interessos d’entre el 5 i el 6% (tot i que s’han arribat a cotitzar al 7%), els bons de deute espanyol resulten un negoci de risc, però molt sucós. El principal inversor en deute públic espanyol és la banca espanyola. Prop de 200.000 milions del deute públic espanyol està en mans de la banca espanyola. No deixa de ser paradoxal que sigui la mateixa banca que demana rescats i rep préstecs del BCE en quantitats de record (a un 1% d’interès), la que compri el deute espanyol que s’emet per cobrir el forat que genera el rescat bancari.

En el segon lloc es situen els inversors estrangers, amb 191.836 milions d’euros de deute públic espanyol en les seves mans (dels 281.439 milions que tenien al 2011). Però també resulta paradoxal que el tercer inversor en deute espanyol siguin les pròpies administracions públiques espanyoles, com la Seguretat Social, que acumulen 74.256 milions d’euros de deute espanyol.

Si considerem no només el deute públic sinó la totalitat del deute, i en especial el deute bancari, veurem com el rescat dels bancs és en realitat un rescat a la banca alemanya i francesa. Entre ambdós acumulen uns 197.560 milions d’euros de deute espanyol (principalment deute de bancs i empreses). Així que quan Merkel i Hollande s’apuren a reclamar a Rajoy que executi el rescat bancari, potser que estiguin pensant en protegir el seu propi sistema financer.

En el bàndol dels qui guanyen amb el deute hem de considerar també aquelles grans empreses que s’estan beneficiant de les retallades i reformes estructurals. Mútues i asseguradores que esperen fer-se amb el negoci de la sanitat; empreses que compraran amb una bona rebaixa d’altres empreses públiques en procés de privatització; empresaris que apliquen les mesures de la reforma laboral per abaratir costos i augmentar beneficis; banquers al capdavant de grans bancs com el BBVA, el Santander o La Caixa, que aprofiten la reforma financera per quedar-se amb bancs i caixes en fallida rescatats amb diner públic i a preu de saldo. Tots ells surten guanyant del negoci de les retallades.

Quant “necessiten” els bancs?

Segons l’auditoria d’Oliver Wyman, encarregada pel Govern espanyol i presentada fa dues setmanes, els bancs tenen “necessitat” de rebre uns 53.000 milions d’euros per recapitalitzar-se (en l’escenari més advers dins dels descrits en l’anàlisi). Cal dir però que pocs dies després de fer-se pública la xifra, l’agència de qualificació Moody’s afirmava que les necessitats de la banca espanyola en el cas més advers pujarien a uns 105.000 milions d’euros. El bloc de finances espanyol Gurusblog ha denunciat diversos errors i “trampes” en l’anàlisi d’Oliver Wyman, estimant que les necessitats superen els 80.000 milions d’euros. I de fet, els actius tòxics (crèdits i inversions difícils de recuperar) de la banca espanyola sumen 184.000 milions d’euros.

Oliver Wyman s’ha embutxacat per cert 2 milions d’euros per la feina “d’expert” realitzada, tot i no gaudir de precedents massa exitosos. Al 2006 Oliver Wyman qualificà el Anglo Irish Bank com “la millor banca del món”. Tres anys més tard aquesta va revelar pèrdues per valor de 17.600 milions d’euros i va haver de ser rescatada per l’Estat irlandès. Tot apunta, també, que Oliver Wyman està darrera de la decisió de Citigroup d’invertir en hipoteques “subprime” als Estats Units. El resultat d’aquesta operació va arrossegar a la fallida al primer banc nord-americà, que va rebre 2,5 bilions de dòlars de la FED.

El rescat d’espanya.

La retirada dels inversors estrangers del negoci del deute espanyol i l’increment del tipus d’interès que ha de pagar l’Estat espanyol per endeutar-se (a través del dictamen implacable de les agències de qualificació i de la prima de risc), són indicis clars de la poca confiança que es té des del gran capital de la capacitat de l’economia espanyola de retornar els seus deutes. Si bé el deute públic es situarà a finals d’any al 85,5% del PIB, el deute total, el que inclou el deute de les administracions però també el de les empreses, bancs i famílies, és equivalent al 400% del PIB. Més de 4 bilions d’euros deu l’economia espanyola, la majoria internament i una part a l’exterior (el deute extern espanyol és de 1,79 bilions d’euros, un 169% del PIB).

I del total d’aquest deute la part principal no recau en el sector públic, com pugui semblar (arrel de les tensions i condicions que s’imposen a aquest), sinó en el privat. El deute públic espanyol suposa tan sols un 18% del total del deute. Entre les empreses no financeres (29%) i els bancs (33%) acumulen el 62% del deute de l’economia espanyola, mentre les families sostenen tan sols un 20% del total. Així doncs, espanya té sobretot un problema de deute privat.

Quan es parla del rescat imminent que ha de demanar el Govern Rajoy i que suposarà la compra de deute públic per part del BCE, es parla tan sols de fer front a la dificultat de l’adminstració pública de finançar-se en els mercats. A canvi de condicionalitats encara més estrictes, és a dir, més retallades i reformes estructurals, el BCE s’ofereix a comprar deute públic espanyol de forma directa, de manera que l’espiral de l’endeutament pugui continuar sense caure en la suspensió de pagaments.

Així doncs, tenim un rescat bancari ja en marxa i un rescat que sembla imminent adreçat a aliviar les tensions del deute públic. Però, i qui salva realment l’economia espanyola? Qui salva les families?

Un deute legítim?

Socialitzar les pèrdues. Privatitzar els guanys. Abans els bancs que les persones, abans la despesa militar i les infraestructures faròniques que la protecció social. Ens preguntem si és legítim que s’honorin els deutes per davant del compliment amb els deures que l’Estat té amb les seves ciutadanes. No és racionalment just que un Estat descuidi el benestar, i fins i tot la supervivència, de la seva població, en favor dels interessos d’una minoria de creditors. Però el deute no només és injust per que a través de la priorització del seu pagament s’atenta contra els drets de la població, sinó perquè s’ha acumulat a través de mecanismes injustos.

Si considerem que un deute és il·legítim quan compromet la dignitat dels pobles, amenaça la coexistència pacífica dels ciutadans, viola els drets humans i civils o ignora els principis del dret internacional, no ens resultarà difícil d’identificar els deutes adquirits pel rescat de la banca com a tal. Com també resulta evident que els deutes adquirits per mantenir la despesa militar o construir infraestructures faraòniques i inútils, són il·legítims.

Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, “No Devem!, No Paguem!”, entenem que hi ha indicis més que suficients d’il·legitimitat en el deute que el Govern espanyol, juntament amb la UE o els governs autonòmics, estan utilitzant per a tirar endavant amb la sagnant política d’austeritat. Per això exigim el dret a saber i, en darrera instància, a dir NO al pagament del deute, de reclamar, com va fer Thomas Sankara al 1987, el dret dels pobles a repudiar un deute que considerin il·legítim.