La pobresa té causes. Les causes tenen responsables. La pobresa té responsables

Iolanda Fresnillo, Observatori del Deute en la Globalització /Comissió de Comunicació de la FCONGD

Els mitjans de comunicació tracten de mostrar-nos diàriament les conseqüències de la crisi econòmica a casa nostra. La Marató de la Pobresa que tindrà lloc el proper diumenge serà un esdeveniment especialment destacat per donar visibilitat un cop més a aquestes conseqüències de la crisi financera i econòmica sobre les vides de milers de ciutadanes i ciutadans.

Segons la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, 1 de cada 5 catalans és pobre. Els mitjans de comunicació tracten de mostrar-nos diàriament les conseqüències de la crisi econòmica a casa nostra i arreu del continent europeu. Desnonaments de famílies sense recursos, augment de l’atur, la indigència o l’assistència per part de menjadors socials i altres serveis d’atenció etc. Aquest increment de la pobresa vinculat a l’actual crisi econòmica es va desvirtualitzant i pren rostre dia a dia amb reportatges i notícies a diaris i televisions de tots els colors. La Marató de la Pobresa que ha posat en marxa TV3 és i serà un esdeveniment especialment destacat per donar visibilitat un cop més a aquestes conseqüències de la crisi financera i econòmica sobre les vides de milers de ciutadanes i ciutadans.

Però els mitjans rarament posen l’accent en analitzar els orígens i els perquès ni els responsables d’aquesta situació, centrant-se sovint en la vessant més “humana”, històries personals que tracten d’apropar-nos la realitat que viuen milers de ciutadanes del nostre país. Però l’empobriment creixent de la població catalana no és una epidèmia que sorgeixi del no res, sinó la conseqüència d’uns fets i d’unes polítiques determinades.

Durant dècades hem viscut en un país que ha sostingut el seu creixement en base a l’especulació immobiliària i al turisme. Quan la crisi financera ha fet esclatar la bombolla immobiliària i la recessió econòmica arreu d’Europa ha fet recular els ingressos del turisme, el castell de cartes ha començat a desmoronar-se. Sovint s’apunta a ciutadans i ciutadanes com a responsables de la nostra pròpia sort. Se’ns acusa d’haver “viscut per sobre de les nostres possibilitats”, d’haver contribuït hipotecant-nos fins a les celles en aquesta bombolla immobiliària i que, per tant, som víctimes de la nostra pròpia actuació.

Qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats?

 L’increment de la precarietat laboral i la disminució de poder adquisitiu no es una realitat nova, sinó que es dóna des de fa anys, fins i tot en l’època de “vaques grosses”. Una realitat que s’ha agreujat amb la crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària. Segons Roger Palà, periodista del Grup Barnils, “al 2004, en plena “bonança”, el 40,6% de les llars catalanes vivien amb menys de 19.000 euros nets anuals (…) De 1995 a 2005, l’Estat espanyol es va convertir en l’únic estat membre de la OCDE en què el poder adquisitiu mitjà va baixar: concretament un 4% (…) Entre 2004 i 2010 els salaris de les cúpules directives de les quinze principals entitats bancàries espanyoles van créixer un 48% de mitjana”.

Les polítiques dels diferents governs, juntament amb les facilitats ofertes per les entitats financeres, han alimentat a l’Estat espanyol l’espiral de l’especulació immobiliària. La Llei del sòl del PP pbria la veda al 1998 amb la liberalització de “matèries tan sensibles com la qualificació del sòl“. La formació en l’imaginari popular del mite “el totxo mai perd valor”, alimentada per campanyes publicitàries de bancs i caixes, juntament amb polítiques públiques com la privatització de la banca, la desregulació del mercat de crèdit, les ajudes fiscals a la compra de vivenda (en detriment del lloguer) o l’aniquilació del parc públic d’habitatges, inflen aquesta bombolla. El sector bancari espanyol, mancat de liquiditat, s’endeuta amb l’exterior per poder prestar a promotores per construir milions d’habitatges, i a famílies per a assegurar la venda d’aquests habitatges. Són aquests bancs els que s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats i de les possibilitats del mercat, i són ells els que estan sent rescatats.

Aquest cercle viciós ens ha portat a la situació actual, amb un deute espanyol que ronda el 400% del PIB, la major part del qual correspon a entitats financeres (34%) i empreses no financeres (29%). Un cercle viciós que, combinat amb la recessió econòmica, ha portat a que, des de l’inici de la crisi al 2007, “més de 330.000 execucions hipotecàries a tot l’Estat han deixat centenars de milers de famílies al carrer i amb un deute de per vida”.

¿Afrontar la crisi amb més crisi social?

Les mateixes administracions públiques que han fomentat l’especulació immobiliària, lluny de prendre mesures que facilitin a les famílies la sortida de la crisi, s’entesten en fer retallades i reformes que no fan més que agreujar la crisi social al país. La negativa, per exemple, d’acceptar la proposta de dació en pagament retroactiva, la moratòria dels desnonaments i una política de lloguer social, tal i com proposa la iniciativa d’ILP engegada des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i d’altres entitats, és un exemple de com des del Govern no fan tot el que està en les seves mans per evitar un major empobriment de la població. De fet, 36.800 catalans no tenen llar o pateixen allotjament inadequat i cada dia s’executen 21 desnonaments a Catalunya. Dues realitats que no es poden desvincular.

Les entitats financeres han gaudit a més d’immunitat en casos com el de les Participacions Preferents, en el que milers de persones, especialment gent gran, han vist segrestats els seus estalvis i, per tant, les seves possibilitats de supervivència o de suport familiar. CaixaBank (patrocinadora de la Marató de la Pobresa) o Unnim estan entre les entitats que més afectats han deixat en aquest escàndol.

La gestió de la crisi en base a l’austeritat, alentada des de Brussel·les, Frankfurt i Washington (per la Troika de la UE, BCE i FMI), no ha millorat la situació. “Les retallades responen més a decisions ideològiques que a propostes tècniques de millora i aquestes acabaran tenint un impacte molt negatiu en la cohesió social”.  Un exemple clar el trobem amb la Reforma Laboral, que lluny d’estar pensada per generar ocupació, s’adreça a facilitar la gestió empresarial per assegurar-se els beneficis. Unes retallades, reformes i privatitzacions que no només suposen un retrocés en drets bàsics com la salut o l’educació, sinó que deixen milers de persones dependents sense prestació. La Taula del Tercer Sector ja ha alertat que les retallades tindran un efecte directe en milers de persones, entre ells els discapacitats, i altres persones vulnerables .

Les retallades les justifiquen per fer front a l’increment del dèficit públic de les administracions. Un dèficit que seria fàcilment eliminat si s’acabés amb el frau fiscal, que al nostre país arriba als 80.000 milions d’euros a l’any. No deixa de ser sorprenent que al menys quatre de les empreses que col·laboren amb la Marató de TV3 (La Caixa, Abertis, Movistar (Telefónica) i Gas Natural) tinguin seus a paradisos fiscals.

Més enllà de les nostres fronteres també hi ha crisi, la mateixa crisi amb els mateixos responsables

Hem de tenir en compte, a més, que aquesta crisi no és cap novetat, doncs té infinites similituds amb aquella que han patit els països del Sud des de la dècada dels 80. A la dècada dels setanta, bancs del Nord i Institucions financeres internacionals van inundar els països del Sud, sobretot a Amèrica Llatina, però també a Àsia i Àfrica, de crèdit barat. L’excés de liquiditat degut a l’augment del preu del petroli, la necessitat de subvencionar les exportacions i l’ús del crèdit com a instrument de suport a governs amics durant la Guerra Freda, van ser alguns dels factors que van fer augmentar els préstecs cap al Sud i, per tant, el seu deute extern. A inicis dels vuitanta, la sobtada pujada dels tipus d’interès i la caiguda dels preus internacionals de les matèries primeres, van portar a molts països a una crisi del deute que avui encara pesa sobre ells.

Aquests països, exhausts, no van poder seguir pagant als seus creditors i, tal i com han fet Grècia, Irlanda o Portugal avui, van acudir a les institucions financeres internacionals, especialment l’FMI i el Banc Mundial, a la recerca d’ajuda. Aquestes institucions els oferiren nous crèdits, per tal que els països endeutats poguessin fer front al pagament del deute acumulat, però a canvi de l’exigència d’aplicar reformes, privatitzacions i retallades que, de fet, impossibilitaven garantir el benestar de la població. Aquests ajustos, coneguts com a “Plans d’Ajustament Estructural”, no només implicaren retallades socials, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura de mercats i l’exportació a qualsevol preu de matèries primeres, amb l’únic objectiu d’aconseguir divises per pagar les creditores. Lluny de significar una sortida a la crisi del deute, aquests plans varen enfonsar nombrosos països en dècades d’empobriment, varen incrementar les desigualtats i varen suposar una incessant transfusió de recursos cap a les seves creditores. Aquesta mateixa lògica de fugida cap endavant, en què es prioritza el pagament del deute i la continua acumulació de beneficis en mans de les grans empreses, per damunt de qualsevol prestació social, és la que ara s’està imposant a Europa.

Les mateixes entitats financeres que juguen amb els estalvis i les cases de la gent a Catalunya, són les que inverteixen en especulació alimentària agreujant la fam al Sahel. Les mateixes empreses que evadeixen impostos aquí, fan inversions irresponsables, explotant les treballadores a Bangladesh, malmetent el mediambient a l’Amazonia o violant els drets de comunitats indígenes. Parlem, per exemple, de CatalunyaCaixa, Inditex o Repsol, per posar exemples concrets.

Els mateixos que han imposat les retallades, reformes laborals i privatitzacions durant dècades als països d’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i Europa de l’Est, són els que ara imposen les mateixes mesures a la vella Europa. I resulta evident pensar que els experts economistes del FMI, la Unió Europea i el BCE coneixen perfectament els impactes que aquestes mesures han tingut al Sud i estan tenint a Grècia, Irlanda, Portugal o l’Estat espanyol.

¿Una marató per la pobresa? Sempre i quan s’exigeixi Justícia, no Caritat.

Com ens proposava Albert Sales, politòleg i sociòleg a la UPF, arran de l’anunci de la Marató contra la Pobresa de TV3, on es veuen cinc ciutadans al voltant de quatre cadires, més que convidar-nos a compartir les cadires (cosa que la societat ja ha demostrat que sap i està fent), “faltaria obrir el debat sobre qui ha enretirat la cadira que falta. Potser hauríem de buscar-la a les oficines d’alguna de les empreses patrocinadores de la pròpia marató…”

Per que la Marató ajudi realment a canviar les coses, és imprescindible que s’allunyi d’actituds caritatives, de la pràctica d’un assistencialisme que supleixi les funcions que haurien de desenvolupar les Administracions públiques. Més enllà de sensibilitzar la població per a que aporti el seu granet de sorra en forma de recursos econòmics, és imprescindible que posem sobre la taula les responsabilitats que s’amaguen darrera de la situació d’empobriment que estan vivint avui milers de famílies catalanes i d’arreu del món. Només fent front a les arrels del problema podrem construir, entre totes i tots, un món sense desigualtats i, per tant, sense pobresa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s