L’auditoria del deute per deixar de viure en deutecràcia

logopet_bnDani Gómez-Olivé i Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització i de la Pataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No Devem¡!No Paguem!”. Publicat ala Revista Entrepobles – Cooperació Poble a Poble, número 57 (Primavera 2012)

Com totes sabem, en els darrers anys una important crisi de deute està afectant nombrosos països europeus. Els ajustaments i retallades imposades per les creditores, siguin els mercats internacionals o el Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea (UE) i el Banc Central Europeu (BCE), afecten diàriament milers de famílies arreu d’Europa. És molt diferent aquesta crisi a la viscuda per països del Sud en la dècada del 80 i 90? Quina és la situació a l’Estat espanyol? Som iguals que Grècia? I, sobretot, quines alternatives tenim davant la tirania del deute? Podem dir no a pagar el deute?

El deute al Sud

La primera qüestió que hauríem de tenir en compte en parlar del deute és que molts altres països han passat abans pel que estem vivint actualment a Europa. Com sabem, el deute extern ha estat durant dècades una eina de dominació i neocolonialisme que ha transferit del Sud Global al Nord Global ingents quantitats de diners, així com de recursos naturals. És, doncs, important revisar què ha significat i significa encara el deute al Sud i quines respostes s’hi han donat.

A la dècada dels setanta, bancs del Nord i Institucions financeres internacionals van inundar els països del Sud, sobretot a Amèrica Llatina, però també a Àsia i Àfrica, de crèdit barat. L’excés de liquiditat degut a l’augment del preu del petroli, la necessitat de subvencionar les exportacions i l’ús del crèdit com a instrument de suport a governs amics durant la Guerra Freda, van ser alguns dels factors que van fer augmentar els préstecs cap al Sud i, per tant, el seu deute extern. A inicis dels vuitanta, la sobtada pujada dels tipus d’interès i la caiguda dels preus internacionals de les matèries primeres, van portar a molts països a una crisi del deute que avui encara pesa sobre ells.

Aquests països, exhausts, no van poder seguir pagant als seus creditors i, tal i com han fet Grècia, Irlanda o Portugal avui, van acudir a les institucions financeres internacionals, especialment l’FMI i el Banc Mundial, a la recerca d’ajuda. Aquestes institucions els oferiren nous crèdits, per tal que els països endeutats poguessin fer front al pagament del deute acumulat, però a canvi de l’exigència d’aplicar reformes, privatitzacions i retallades que, de fet, impossibilitaven garantir el benestar de la població. Els sona? Aquests ajustos, coneguts com a “Plans d’Ajustament Estructural”, no només implicaren retallades socials, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura de mercats i l’exportació a qualsevol preu de matèries primeres, amb l’únic objectiu d’aconseguir divises per pagar les creditores. Lluny de significar una sortida a la crisi del deute, aquests plans varen enfonsar nombrosos països en dècades d’empobriment, varen incrementar les desigualtats i varen suposar una incessant transfusió de recursos cap a les seves creditores.

Aquesta mateixa lògica de fugida cap endavant, en què es prioritza el pagament del deute per damunt de qualsevol prestació social, és la que ara s’està imposant a Europa. Tanmateix, la història és sàvia i ens explica que és la manera com els diferents països decideixen, sobiranament o de forma imposada, fer front al deute, el que pot marcar les diferències. En efecte, ara sabem que aquells països que han fet prevaler la seva sobirania per damunt la imposició de les creditores són els que han pogut sortir millor de les seves respectives crisis de deute. Aquest és el cas de l’Argentina, que va suspendre el pagament de bona part del seu deute l’any 2001; de l’Equador, que va auditar l’origen del seu deute i va anul·lar crèdits il·legítims el 2009; o de Malàisia, que, en el moment de la crisi del Sud-est asiàtic el 1997, va aconseguir evitar l’FMI i els seus programes d’ajust estructural, la qual cosa va fer que els indicadors econòmics es recuperessin molt més ràpidament que els dels seus països veïns.

Quin serà el camí que emprendrem a l’Estat espanyol? La resposta és a les nostres mans. Per començar, ens cal entendre com hem arribat a l’actual situació de sobreendeutament de la nostra economia. Per poder revelar-nos-hi des del coneixement i exigir que no ens facin pagar a nosaltres la seva festa…

I com va començar la crisi del deute a casa nostra?

L’arrel del problema a casa nostra no difereix gaire de l’origen de la crisi dels països del Sud ara fa 40 anys. Actualment, com als anys 70, les economies amb excedents de capital (tal és el cas d’Alemanya, a inicis del segle XXI) necessitaven col·locar els seus excedents en països deficitaris (tal és el cas de l’Estat espanyol). Així, des de l’entrada en vigor de l’euro, el creixement d’Alemanya s’ha accentuat gràcies a l’endeutament dels països més febles de la unió monetària. A l’igual que passà als anys 70 amb els països del Sud, Alemanya ha estat finançant l’exportació dels seus béns i serveis cap als països perifèrics de la UE mitjançant la concessió de crèdits.

Promotores i constructores espanyoles van poder endeutar-se de forma irracional per la facilitat que tenien per trobar crèdit barat, que els venia, en gran mesura, directa o indirectament, d’Alemanya, amb la fe cega que aquest era un negoci que mai tenia pèrdues. Així, els bancs alemanys van prestar directament als empresaris del negoci del totxo espanyol i, indirectament, van prestar diners als bancs espanyols, els quals també van voler treure partit de la bombolla immobiliària. Així va ser com els bancs espanyols van poder atorgar tan fàcilment centenars de milers d’hipoteques i de crèdits a famílies i empreses espanyoles, especialment al sector de la construcció. Per això, podem afirmar que en l’origen d’aquest voluminós deute privat hi ha part de responsabilitat —o, més ben dit, d’irresponsabilitat— d’aquelles que van prestar sense cap tipus de control sobre la capacitat real de retorn d’aquests crèdits.

Quin és el deute total de l’economia espanyola?

Podem estimar el deute de tota l’economia espanyola en el 400% del PIB, xifra que, en nombres absoluts, estaria entorn dels 4,25 bilions d’euros. Del total del deute, la quantitat que deuen les administracions públiques representa prop de 700.000 milions d’euros, la de les famílies espanyoles és inferior al bilió d’euros i la de les empreses és d’1,3 bilions. Pel que fa al deute que els bancs espanyols han contret entre ells o amb creditores internacionals (ja sigui amb bancs privats o públics, com el BCE, o amb fons i assegurances), està entorn d’1,35 bilions d’euros. Així doncs, el deute públic només representa el 16% del total del que s’exigeix a l’economia espanyola, mentre que els actors privats acumulen el 84% del deute total. Són, per tant, els bancs (amb un 32%) i les empreses no financeres (amb un 31%) les principals causants del sobreendeutament de l’economia espanyola. Per això, per bé que constantment s’afirma que l’Estat espanyol té un problema de deute sobirà, el cert és que el problema del deute espanyol radica fonamentalment en el deute que ha acumulat el sector privat, que és el que s’ha endeutat fins a nivells insostenibles. Aquest sector privat, en especial el bancari, està avalat en gran part per l’Estat.

Pel que fa al deute extern espanyol, és a dir, el deute contret amb creditors estrangers ascendeix a 1,7 bilions d’euros, xifra que representa prop del 170% del PIB espanyol, menys de la meitat del deute total. De tot aquest deute extern, la part de deute públic amb l’estranger representa únicament el 18%, mentre que tot el sector privat deu el 82% restant. En total, el deute privat extern és proper al 140% del PIB espanyol. En un moment d’estancament de l’economia i amb més de 5 milions de persones a l’atur, un possible impagament del deute extern per part dels deutors privats tindria efectes immediats també sobre els creditors estrangers.

Si ens centrem en el deute públic, que com hem vist és una petita part del total, veurem que, fins a finals de l’any 2010 i amb un deute sobirà del 60,1% del PIB, l’Estat espanyol complia estrictament els criteris de Maastricht. De fet, el deute públic espanyol és dels més baixos dels països de la zona euro, ja que en molts d’aquests països el seu deute públic supera sorprenentment el llindar del 60% establert a Maastricht des de fa temps. Aquest és el cas de França (82%), Alemanya (83%), Portugal (93%), Irlanda (96%), Bèlgica (97%), Itàlia (119%) o Grècia (143%), mentre que la mitjana de la UE és del 80%. A l’espera que es confirmin les dades, el deute públic espanyol es va situar al voltant del 70% del PIB a finals de 2011, un nivell inferior a la mitjana europea, però creixent per la necessitat del Govern central d’emetre deute públic per poder fer front a les ajudes als bancs privats i a l’augment del dèficit.

La pressió de la UE i els mercats per sanejar (reduir el dèficit i el deute) de les administracions públiques es deu en part a que al fet que són precisament els bancs alemanys i francesos els que major deute contret tenen amb l’economia espanyola (ja sigui pública o privada). I són aquests mateixos bancs els que pressionen per tal que l’economia pública espanyola estigui tan sanejada com sigui possible, per si es dóna el cas que l’Estat espanyol s’hagi de fer càrrec del deute privat dels bancs espanyols del qual ells mateixos són també creditors.

Però menys de la meitat del deute públic està en mans estrangeres. En realitat, són els bancs i els inversores espanyoles les principals creditores del deute públic espanyol, ja que en posseeixen un 55% del total. Així, com a creditores, obliguen el Govern a prioritzar el pagament dels deutes que l’Estat té amb ells per sobre de la seva obligació bàsica, que és la de cobrir les necessitats socials bàsiques de la població. Aquesta obligació s’ha traslladat ara a la Constitució espanyola. En efecte, la recent reforma de la Constitució, no només fixa un límit al dèficit públic, sinó que estableix que el pagament del deute “gaudirà de prioritat absoluta”. A més, determina que els crèdits que generen aquest deute “no podran ser objecte d’esmena o modificació”, i d’aquesta manera limiten la capacitat sobirana de negociar una reestructuració del deute o fins i tot de decidir el seu repudi en cas que sigui necessari.

Aquesta pressió dels mercats financers, foranis i locals, va en detriment de la ciutadania, que s’està quedant sense recursos a causa de les retallades i que necessita més que mai serveis públics tan essencials com la salut, l’educació o els serveis socials. Enfront d’això, la qüestió tal vegada no és si podem no pagar el deute, sinó si ens podem permetre pagar-lo, a costa de l’empobriment de la població. I donada la impossibilitat d’assumir, social i econòmicament, el pagament del deute, per què no l’auditem per repudiar-ne tota aquella part que en pugui resultar il·legítima? Altres ho han fet i no els ha anat tant malament…

La ciutadania diu no a viure en deutecràcia

Des del passat mes d’octubre, a diferents ciutats de l’Estat s’està engegant un procés per a realitzar una Auditoria Ciutadana del Deute a l’Estat espanyol. Persones vinculades a la xarxa ¿Qui deu a Qui?, al 15M, Attac, Democracia Real Ja, o d’altres grups i a títol individual, estan participant en un procés per definir com volem que sigui aquesta auditoria, quins deutes volem auditar, qui ha de participar en el procés i amb quins objectius.

En un moment en què la possible suspensió de pagaments de Grècia es fa cada dia més factible i en el qual cada dia és també més evident que les mesures d’ajustament i les retallades no estan ajudant a sortir de la crisi, la ciutadania a diversos països europeus ha volgut fer un pas endavant no només per informar-se i formar-se, sinó també per construir sortides alternatives a la crisi. Només quan els pobles coneixen la veritat poden reclamar els seus drets i oposar-se amb força a les mesures d’austeritat i a la càrrega insostenible del deute. D’aquesta necessitat de conèixer sorgeix la proposta d’auditoria ciutadana, seguint l’estela d’altres moviments socials que, abans que nosaltres, han utilitzat aquesta eina per a denunciar els ajustaments i la tirania del deute. Així a Grècia, Irlanda, Portugal, França o Itàlia, la societat civil crítica opta per l’Auditoria com a mecanisme ciutadà per a conèixer les causes reals de la crisi i denunciar-ne els responsables.

Vistes no tant com una fi en si mateixes sinó més aviat com un mitjà per a evidenciar les irregularitats, irresponsabilitats i il·legalitats que s’amaguen sota els processos d’endeutament, les auditories ens han de permetre avançar al camí cap al reconeixement de la il·legitimitat del deute. En els últims anys hi ha hagut importants avenços en aquest sentit, que culminen amb l’Auditoria Integral del Crèdit Públic realitzada a l’Equador al 2008, promoguda pel propi Govern. Els resultats d’aquesta auditoria van permetre posar sobre la taula nombroses irregularitats i demostrar la il·legitimitat de bona part del deute de l’Equador, permetent una renegociació del deute contret per l’Estat amb creditors privats i un estalvi de 2.200 milions d’euros més 6.000 milions en interessos. Un estalvi que es va traduir en recursos per despesa social. Més enllà del cas d’Equador, moviments socials a Brasil, Zimbabwe o Filipines, entre d’altres, han engegat processos ciutadans d’auditoria.

En qualsevol d’aquests casos, l’aposta de la societat civil és per a la realització d’auditories integrals, que analitzin tant el procés d’endeutament financer, com les conseqüències i impactes socials, econòmics i ambientals resultants de l’execució de l’objecte del préstec (en casos de crèdits per a projectes) i de les condicionalitats imposades.

Com a societat civil, la nostra funció no es pot quedar en només denunciar l’existència de deutes il·legítims. Els processos d’acumulació de deutes il·legítims s’han realitzat sovint en nom del progrés econòmic i del benestar de la població, quan en realitat han servit per enriquir a una minoria. Així, l’auditoria no ens ha de servir tan sols per a assenyalar allò que s’ha fet de forma irresponsable, sinó per a ajudar a construir les alternatives, en forma de nous models productius i de consum, nous sistemes financers i nous models de gestió dels recursos públics, entre moltes altres qüestions que, sumades, ens hauran de portar a superar el capitalisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s