Inés Marco i Iolanda Fresnillo, Observatori del Deute en la Globalització. Publicat a la revista Ecología Política (número 42) Febrer 2012

El cicle pervers de l’endeutament

La industrialització i el desenvolupament del model capitalista han avançat al món en base a processos d’endeutament. El crèdit, i per tant també el deute, son elements consubstancials al procés de creixement econòmic. “La passió que predomina entre els individus d’una economia moderna és convertir la riquesa en deute, que en el futur generi un ingrés permanent; convertir la riquesa perible en deute perdurable. Un deute que no es podreix, no suposa despeses de manteniment i produeix interessos permanentment” (Daly, 1999:38).

Des de la perspectiva dels deutors, l’objectiu d’aquest endeutament és en principi invertir en processos productius per a generar rendiments suficients per tal de que, un cop satisfets els pagaments del deute, se n’obtinguin beneficis. Aquests processos productius no solen tenir en compte el vincle amb el món físic. La metàfora de la producció capitalista (Naredo, 2003) amaga un procés d’apropiació de la riquesa, i ha generat un patró de creixement en termes monetaris que obvia els processos de destrucció de la naturalesa i la degradació de les condicions de vida de les persones. La creació de valor afegit en els processos de producció no comptabilitza els costos reals del procés, subestima els costos generats durant els processos d’extracció dels recursos i els costos laborals, i a més insensibilitza els espais de desenvolupament humà. L’economia de mercat desplaça els seus costos envers la naturalesa i les classes treballadores.

Els deutes en els quals s’incorre per fomentar els processos de producció s’expressen en unitats monetàries i sense límits físics, ja que s’espera que creixin de manera exponencial i il·limitada gràcies a l’acumulació d’interessos sobre el capital que s’ha de retornar. Per a afrontar el pagament, els deutors (ja siguin actors públics o provats) hauran d’augmentar el rendiment dels recursos prestats de manera exponencial. Els rendiments s’obtenen normalment mitjançant processos d’adquisició i extracció de recursos i, per tant, sí que estan subjectes a límits físics i depenen del ritme de creixement de la naturalesa (Daly, 1999). En general, per tal d’aconseguir els recursos suficients per a fer front als pagaments dels deutes i l’acumulació d’interessos, els deutors solen apostar per una o diverses d’aquestes quatre opcions: embarcar-se en inversions especulatives (bombolla immobiliària o financera, que poden durar indefinidament); augmentar la pressió sobre els salaris dels treballadors; incrementar els ritmes de producció i de consum de béns i serveis; i intensificar els processos d’extracció dels recursos naturals.

És en aquest context quan emergeix una tensió irresoluble entre garantir el procés de valorització del capital i garantir el procés de suport de la vida. Un conflicte permanent entre el capital i el treball, entre el capital i la vida. (Orozco, 2010). És llavors quan, davant l’amenaça constant, es desencadenen accions defensives de rebuig del deute per intentar contrarestar-les. La lògica exigeix que, d’alguna manera, es restringeixi el procés d’acumulació del deute, limitant l’efecte de l’interès compost, o acceptant de manera ocasional el rebuig al deute com a ajustaments normals i necessaris per garantir la defensa de la vida per sobre dels drets comercials (Daly, 1999).

Històricament, ens trobem amb moments en els quals l’endeutament es produeix a nivells o a ritmes més elevats que la capacitat de creació de riquesa, com és el cas de la crisi actual, en què la demanda no és suficient pels nivells elevats i sobrants de producció. La crisi de sobreproducció, amb un estancament del consum (a causa de la pèrdua constant de capacitat adquisitiva de la classe treballadora) provoca un descens dels beneficis i, en conseqüència, majors dificultats de retornar els  deutes acumulats, a més d’una major necessitat de crèdit per a fer front a despeses i necessitats d’inversió. “El model econòmic, des de principis del segle XXI, havia arribat al seu límit (d’explotació, de sobreproducció, de taxa de beneficis i de límits físics i ecològics). La bombolla de crèdit, citada com la causa, no és més que una conseqüència més d’un sistema en decadència i que té les crisis com elements inevitables de la dinàmica” (taifa, 2010). Moments, també, en els quals els processos d’acumulació topen amb límits físics, que reverteixen en els costos i per tant en la necessitat d’un augment del crèdit i de l’endeutament, com el que s’ha imposat per la restricció de fonts d’energia i el seu augment de preu.

Finalment, moments històrics en què els impactes externs dificulten el retorn de crèdit, com ara l’esclat de les bombolles financeres o immobiliàries, o un increment brusc dels interessos, tal i com va succeir l’octubre de 1979, quan la Reserva Federal dels Estats units va decidir de manera unilateral incrementar els tipus d’interès bruscament. Aquests moments històrics, i recurrents, han tingut com a conseqüència crisis de deute successives. En tots i cadascun d’aquests moments, els diferents actors sobreendeutats, que s’han vist incapaços de general la riquesa addicional necessària per retornar el deute, han tingut dificultats a l’hora de fer front al pagament. Des de la crisi del deute de 1982, que va esclatar a Mèxic però que va afectar a bona part dels països perifèrics en la dècada dels 80, es va allargar durant els 90 i fins a pràcticament avui dia en molts països, la solució proposada per part de l’economia ortodoxa i de les institucions financeres internacionals (IFI), amb el Fons Monetari Internacional (FMI) al capdavant, ha estat aportar més crèdit als països amb dificultats de pagament combinats amb l’aplicació d’ajustos econòmics durs. La crisi del deute actual a Europa fa front a una situació històrica en què es conjuguen els tres escenaris descrits (recessió econòmica, energètica i impacte especulatiu) i, fins ara, la solució proposada per les institucions internacionals (FMI, BCE i UE), pels mercats i pels governs europeus segueix els passos de les imposades en els països del Sud en les dècades anteriors.

Pagar el deute a costa de la població i la naturalesa

Amb l’objectiu d’estabilitzar les economies afectades per la crisi i reestructurar-les de manera que puguin afrontar sense problemes els pagaments del servei del deute, des de l’IFI es promouen els anomenats Programes d’Ajustament Estructural (PAE). Al llarg dels anys, aquests programes han anat rebent noms i adjectius diferents, però en essència segueixen el mateix esquema, el conegut com a Consens de Washington (Ramos 2003). L’objectiu a curt termini és el d’eliminar el dèficit públic, equilibrar la Balança de Pagaments i controlar la inflació, i a llarg termini, modificar l’estructura productiva per fer-la més eficient quan s’insereixi en el mercat mundial. Aquests ajustos imposen mesures com ara la reducció de la despesa i la inversió pública, la privatització d’empreses de l’Estat, fins i tot en sectors estratègics, o la desregulació laboral. El paper de l’Estat es redueix, ja que es considera ineficient i deficitari per naturalesa, i atorga un paper més rellevant en l’economia als actors provats, les grans empreses transnacionals, els processos d’exportació i consolidació de mercats internacionals i la desregulació comercial i financera.

La taula que ve a continuació, elaborada per José Antonio Sanahuja el 1994 per il·lustrar les mesures estrella en els diferents plans d’ajust implementats en bona part dels països del Sud a partir de 1995, no difereix gaire del que s’elaboraria actualment per il·lustrar els ajustos aplicats a Europa.

Mesures	Objectiu general	Mesures concretes
Deflació	Desaccelerar el creixement de la demanda interna per reduir les importacions i el dèficit públic.	Control estricte de l’oferta monetària i reducció de la disponibilitat del crèdit. Augment del crèdit. Augment del tipus d’interès i eliminació del crèdit de subsidi o preferent (per exemple, crèdits per a pagesos) Reducció del dèficit fiscal, que implica: retallades en la despesa pública corrent i d’inversió (excepte els pagaments del deute) en els sectors socials, reducció de plantilla i congelació de salaris als funcionaris, eliminació dels subsidis (a transports, fertilitzants, béns de consum popular, etc) augment de les tarifes dels serveis bàsics de subministrament (aigua, energia, etc) Reforma fiscal per augmentar els ingressos, bàsicament mitjançant l’augment dels impostos indirectes o al consum (IVA) i retallant els tipus marginals dels impostos directes a la renda, al patrimoni i als beneficis empresarials. Polítiques de contenció salarial.
Devaluació	Reduir el dèficit comercial	La devaluació de la moneda encareix les importacions, la demanda en el mercat nacional es redueix, i es tendeix a promoure les exportacions (en reduir els preus interns, la competitivitat internacional augmenta, i s’incentiva als productors nacionals a vendre en mercats externs, on s’obtenen divises i ingressos superiors).
Desregulació	Fer que els mercats tinguin el paper principal en l’assignació dels recursos i aconseguir així “preus correctes”.	Eliminació dels subsidis i els controls de preus i salaris. Eliminació dels controls canviables i liberalització dels mercats financers. Desregularització dels mercats laborals, reduint la cobertura de les prestacions socials. Reformulació de les relacions laborals, disminuint el poder dels sindicats i la negociació col·lectiva. Reducció del paper de l’Estat en la direcció i/o planificació de l’economia. Privatització de les empreses estatals. Obertura comercial, desgravació aranzelari i desmantellament de les mesures de protecció a la producció nacional, eliminació de les restriccions i normes a la inversió estrangera.
Polítiques sectorials	En el marc de l’ajust, són freqüents algunes polítiques socials orientades a transformar l’estructura de l’economia o a pal·liar les despeses socials d’ajust.	Promoció del sector exportador, especialment els sectors anomenats “no tradicionals”, com les “maquiles” o indústries d’assemblatge, o l’agricultura de canvi (hortalisses d’hivern, plantes ornamentals i fruita fresca) per mitjà  d’exempcions fiscals i duaneres (com els “certificats d’abonament tributari” o les exoneracions legislatives com la creació de “zones franques” on les empreses estrangeres no paguen impostos ni s’apliquen les lleis laborals. Aquestes mesures estan relacionades amb la promoció de la inversió estrangera en aquests sectors. Suport al sector privat i les seves institucions (organitzacions empresarials) en reforçar la capacitat de negociació davant els poders públics. Millora de l’eficiència de les institucions estatals (capacity building segons la terminologia del BM). Des de l’any 1987, polítiques de compensació social com ara els programes de treball d’emergència, salut primària, subsidis alimentaris, etc., orientats als sectors més pobres (focalització o targeting) a través de Fons d’ “Inversió Social” (FIS) o d’”Emergència Social” (FES).

Font: Sanahuja, 1994

Així doncs, aquest esquema és el que, en bona part, s’utilitza avui dia als països europeus per afrontar la crisi del deute a Europa, i que és vigent encara en molts països del Sud que demanen al FMI crèdit per tal de fer front als problemes de pagament del deute o de desequilibris en la balança comercial (Fresnillo, 2010). Per exemple, els nous fons de l’FMI, destinats en teoria a fer front a la crisi i els seus impactes, van acompanyats de manera paradoxal de les condicions de sempre, mesures com la liberalització del sector financer i bancari, o la imposició de limitacions a la despesa social i al dèficit públic. Els ajustos provoquen retallades en els drets econòmics, socials i culturals de la ciutadania, i limiten l’accés als serveis públics de salut i educació, a més d’augmentar la precarietat al treball i l’atur, i dificulta l’accés als béns bàsics de consum, entre els quals hi ha l’habitatge, i incrementa la desigualtat social i, sobretot, el deute amb les dones, que han de fer un esforç major per tal de sostenir la vida per mitjà de treballs de ciutadà no remunerats. Aquestes polítiques d’ajust suposen un vertader genocidi social, i l’exemple es troba en els retrocessos socials que han sofert els països de l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia durant els anys en què aquesta política era vigent.

De fet, els préstecs que l’FMI ha atorgat en els darrers tres anys per fer front a la crisi, tant a Grècia o Irlanda, com a l’Europa de l’Est i els països del Sud, contenen condicionalitats al més pur estil del Consens de Washington. En l’estudi realitzat per la xarxa europea Eurodad sobre els préstecs postcrisi concedits a deu països empobrits, queda palesa l’existència de condicionalitats per reduir o congelar salaris, la reducció del dèficit i les retallades en la despesa social, o bé el trasllat dels augments de preu del petroli i els aliments als ciutadans en forma d’impostos indirectes i apujades de preus (Molina 2009, Yoke Heong, 2009).

Per tant, els impactes dels plans d’ajust “recauen directament en la classe treballadora o que viu en condicions més precàries, les persones en procés d’exclusió social, i el medi ambient. Tanmateix, s’evita afectar les classes propietàries de capital” (Qui deu a qui, 2011b). Però les mesures d’ajust no només imposen una càrrega dura per la ciutadania, sinó també pel medi ambient. “Els anomenats Plans d’Ajust Estructural no només impliquen retallades socials, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura de mercats i l’exportació a qualsevol preu de matèries primes, amb l’únic objectiu d’aconseguir divises per pagar els creditors. Aquests plans, lluny de significar una sortida de la crisi del deute, han enfonsat nombrosos països en dècades d’empobriment i transfusió de recursos envers els creditors” (Qui deu a qui, 2011). L’única sortida a la crisi, segons aquesta visió neoliberal, és una fugida cap endavant en un model de creixement il·limitat, basat en l’explotació de recursos naturals (energètics, agrícoles, minerals, pesquers, forestals, etc.) i humans (força de treball i treball no remunerat), a més d’un augment dels intercanvis de mercaderies i serveis en un mercat d’àmbit mundial.

La situació és aprofitada per inversors i empresaris que, com que coneixen el dèficit físic en energia i matèries primes als mercats del Nord o en els països emergents, troben en aquestes polítiques d’ajust una bona oportunitat per a, entre d’altres estratègies, adquirir les empreses extractives públiques a partir de processos de privatització (Carpintero, 2009), comprar o arrendar terres de titularitat pública, invertir en agroindústria i promoure monocultius d’exportació en els països necessitats d’inversions, o bé obtenir concessions i licitacions per extreure els recursos naturals en unes condicions àmpliament favorables.

Una de les conseqüències d’aquests processos d’ajust ha estat la privatització de les empreses públiques estratègiques dels països del Sud, principalment en sectors relacionats amb els recursos naturals, especialment energètics i minerals. Aquest procés té també lloc ara a Europa, com és el cas de la privatització, fa poc, de la companyia pública islandesa HS Orka, productora d’energia geotèrmica, que va ser adquirida per la canadenca Magma Energy Corp, a causa de la crisi financer i el deute a Islàndia (Millet, Toussaint 2011). Si és té en compte només els fluxos monetaris i es deixa de banda el que significa perdre el control d’un sector estratègic, diversos estudis mostren dades que mostren com es va vendre moltes d’aquestes empreses molt per sota del seu valor real, principalment a causa del poder desigual de negociació i a les pràctiques de corrupció. El que al principi es va justificar com una mesura destinada a millorar la capacitat de pagament dels Estats només va generar recursos a curt termini, i va traslladar els beneficis posteriors als nous propietaris estrangers. “Sovint ocorre que, en pocs anys, la pèrdua de beneficis futurs ha superat els ingressos en el moment de la privatització” (Carpintero, 2099: 121). Així doncs, les grans capitals del Nord Global controlen avui dia bona part de les empreses extractives, fet que posa en perill la sobirania energètica dels països del Sud.

La pèssima gestió en termes socials i ambientals per part d’aquestes empreses respon a la lògica capitalista: maximitzar el benefici, i extreure la major quantitat en el menor temps possible, i amb el cost més baix. Els recursos monetaris que queden en mans de l’Estat dependran del tipus de propietat de les empreses, així com dels règims impositius. Països com ara Mèxic, que realitzen l’extracció de petroli a través d’una empresa de propietat estatal (Pemex) obté el 100% de la renta petrolera. Contràriament, l’Argentina, on l’extracció es realitza a través d’empreses privades (que van ser privatitzades durant l’aplicació de programes d’Ajust Estructural als anys 90 per fer front a la pressió en augment del deute sobre les finances públiques) han obtingut entre un 40 i un 60% de la renta petrolera a través dels seus sistemes tributaris. A Xile, una llei orgànica elaborada als anys 80 preveu que, davant d’una nacionalització dels recursos cuprífers, les empreses rebran de l’Estat el valor actual de tots els ingressos acumulats fins a l’extinció del recurs mineral (Kempf, 2011). Una prova esfereïdora del poder de les multinacionals en aquest país.

El neoextractivisme progressista (Gudynas, 2009) que practiquen alguns governs de l’Amèrica Llatina i que es basa en la propietat estatal de les empreses i l’augment de la pressió fiscal a les empreses estrangeres, destina els recursos obtinguts per l’extracció de recursos a la lluita contra la pobresa, i justifica així els impactes socials i ambientals del model.

Un deute il·legítim

El deute ha estat durant dècades una eina de dominació i neocolonialisme que, mitjançant mecanismes com els descrits anteriorment, han transferit del Sud Global al Nord Global quantitats ingents de riquesa (tant diners com recursos naturals). La crisi del deute europeu ens demostra que aquesta transfusió de riquesa no es produeix només entre el Sud i el Nord geopolític, sinó també dins del centre del sistema, entre les classes populars i obreres i les elits propietàries del capital i els mitjans de producció.

Per fer front a la tirania del deute, les organitzacions de la societat civil i els moviments socials han elaborat diferents estratègies per trobar una sortida social a les crisi del deute. En el marc de la definició d’aquestes estratègies, la societat civil, i fins i tot alguns àmbits acadèmics, han arribat a la conclusió que la necessitat de cancel·lar el deute no és només una qüestió de reduir la càrrega que suposa el pagament sobre el pressupost del govern, per alliberar recursos per la despesa social. La necessitat d’acabar amb el deute és també, i especialment, una qüestió de justícia.

El deute extern no només és injust perquè atempta contra els processos de desenvolupament, sinó també perquè s’ha construït basat en mecanismes injust, i ha servit als interessos de pocs en deteniment del benestar i la supervivència del poble. En el centre d’aquesta injustícia es troba el concepte de deute il·legítim. El deute extern s’ha de cancel·lar, no només a causa de la immoralitat de prioritzar que es compleixi un contracte de préstec per sobre dels drets humans, sinó també sobre la base de la seva il·legitimitat.

La definició del que constitueix un deute il·legítim és encara avui motiu de discussió entre organitzacions socials i acadèmics. Fins i tot, governs com el de Noruega o el d’Equador, a més d’institucions com la UNCTAD, han treballat en la qüestió. La Comissió per a l’Auditoria Integral del Crèdit Públic d’Equador (CAIC), que va fer una auditoria del deute equatorià entre el 2007 i el 2008, argumenta que “el deute il·legítim s’expressa en aquells crèdits contrets per l’Estat en condicions inacceptables i que han vulnerat els Drets Econòmics i Socials, Culturals i Ambientals i que han fet viable l’apropiació i l’explotació indeguda (per mitjà de la privatització) dels recursos naturals[1]”.

En la trobada Sud Nord d’Estudi que es va celebrar per la Campanya Internacional sobre Deute Il·legítim[2] de Quito, el setembre de 2008, es van aconseguir diferents consensos en relació a la definició d’il·legitimitat. Així, es consideren les condicionalitats imposades pels prestamistes sobre el crèdit (inclosa l’obligació de gastar el crèdit en productes i serveis del país prestamista – crèdits lligats), com una base suficient per la il·legitimitat, no només pels impactes que les condicionalitats puguin tenir, sinó també perquè constitueixen una interferència en la sobirania del país. L’existència demostrada d’impactes negatius a nivell econòmic, social i ambiental constitueix també una base per argumentar la il·legitimitat, ja que es té en compte tant els impactes immediats com els indirectes. Totes les peticions de deutes contractats per règims il·legítims esdevindran peticions il·legítimes, i només el poble d’un país pot determinar la legitimitat o no d’un règim. Finalment, qualsevol deute adquirit per afrontar el pagament d’un deute il·legítim previ serà considerat també il·legítim (Fresnillo, 2008).

Des d’ODG, conjuntament amb la xarxa ¿Quién debe a Quién?[3], hem treballat en una definició que considera il·legítim tot deute acumulat per préstecs que, de manera directa o indirecta, comprometi la dignitat dels ciutadans o posi en perill la coexistència pacífica entre els pobles. El deute s’origina en acords financers que violen els drets humans i civils reconeguts per països d’arreu del món, o que ignoren les normes de les lleis internacionals reguladores de les relacions entre estats i pobles. Alguns fenòmens, mecanismes o comportaments que han aparegut a causa dels deutes il·legítims són l’opressió dels pobles, genocidis, guerres imperialistes, corrupció, distribució desigual del benestar, generació de pobresa, despotisme, interposició en la sobirania i, evidentment, desastres ecològics.

Per tant, els deutes generats per finançar la construcció de grans preses hidroelèctriques, el fenomen de la agroindústria o els agrocombustibles, el finançament d’indústries extractives i de l’extracció i l’exportació de combustibles fòssils i energies brutes, entre d’altres deutes, resultat de crèdits que, directament o indirectament, han tingut un impacte a nivell de contaminació, destrucció ambiental, pèrdua de la biodiversitat, desforestació i d’altres conflictes mediambientals, poden i han de ser considerats il·legítims.

També s’ha de considerar il·legítims els deutes que es comencen a generar a partir dels crèdits que ofereixen institucions com el Banc Mundial com una part dels compromisos dels països més industrialitzats per la lluita contra el canvi climàtic. En efecte, una bona part dels compromisos per a finançar l’adaptació i reducció del canvi climàtic en els països del Sud en les conferències de la UNFCCC de Copenhage i Cancún es vehiculen a través de fons gestionats pel Banc Mundial, que al seu torn els ofereix als països receptors en forma de crèdits. En aquest cas, es tracta sens dubte de deutes il·legítims, generats per fer front a uns impactes, els del canvi climàtic, dels quals en tenen la responsabilitat més important els països industrialitzats. Endeutar el Sud Global per poder fer front a un problema generat des del Nord Global no sembla pas la manera més generosa de que els països més contaminants se’n responsabilitzin. Aquests crèdits són avui dia una realitat, ja que el Banc Mundial ha començat a concedir crèdits per lluitar contra el Canvi Climàtic a països com Bangladesh, el Marroc, Sud-àfrica o Egipte, on ja s’ha generat aquest deute climàtic il·legítim del qual parlem.

Per què il·legítim? La justícia més enllà de la legalitat

La major part del debat sobre el deute il·legítim ha girat al voltant de les bases legals del concepte. Tot i la importància d’al·legar bases legals sòlides a partir de les quals establir els conceptes del deute odiós i el deute il·legítim, especialment pel que fa al reconeixement a nivell institucional, pensem que no podem restringir-nos a les limitacions d’allò que es recull a la jurisprudència internacional.

“El dret de vot per les dones, o el dret a una jornada laboral de vuit hores, són fites socials que s’han aconseguit gràcies a una lluita aferrissada contra les normes establertes, fins i tot quan tenien el suport de la llei, i ha estat gràcies a la reivindicació de la legitimitat de certes peticions davant l’evident il·legitimitat de situacions com la discriminació a la dona o l’explotació laboral. La reivindicació d’aquests drets van ser la resposta als principis de la justícia, argumentats racionalment i validats en tots els casos, i que tenien un grau molt elevat de suport social” (Ramos, L 2008). La (il·)legitimitat és el pas previ a la (il·)legalitat, una fase en la qual les normes socials evolucionen, basades en arguments racionals i en consonància amb la societat, tan bon punt es pren consciència que certes situacions, comportaments o estructures han de canviar a causa de la immoralitat, arbitrarietat, parcialitat, per ser abusives, indesitjables, pernicioses, injustificables o de naturalesa inconsistent; en resum, per la seva injustícia. La il·legitimitat, per tant, expressa el consens generalitzat, i justificat amb arguments racionals, sobre una realitat particular que resulta injusta.

Quan es parla de deute il·legítim, no es pot, doncs, limitar al deute que pot ser considerat contrari a la llei en termes de legalitat internacional. Tot i que alguns fets que condueixen al que anomenem com a deute il·legítim poden ser legals, des del punt de vista de la societat civil disposem d’arguments racionals i compartits per mostrar que una situació particular és injusta i que, per tant, ha de ser considerada il·legítima. La definició de deute il·legítim ha de sobrepassar el que normalment estableix la llei, incloses totes aquelles situacions que la societat en general considera injustes o inacceptables. La nostra principal referència ha de ser, doncs, la justícia, i no la legalitat.

Així doncs, si un govern com el de Bolívia, pressionat per financers i constructors de Brasil, s’endeuta per poder construir una carretera en un territori indígena i un parc nacional, provocant no només la desforestació i la destrucció de la biodiversitat en la zona, sinó també en contra de l’opinió de la majoria de les comunitats indígenes que hi habiten, per molt que el Govern hagi estat escollit democràticament i actuï d’acord amb la legalitat vigent, ens trobem clarament davant un deute il·legítim.

Conclusions: Deutes il·legítims o il·legitimitat del deute

Espot abordar la il·legitimitat crèdit a crèdit, analitzant el procés d’endeutament en cadascun dels passos. Amb aquesta perspectiva, analitzarem principalment mitjançant processos d’auditoria, les disposicions dels contractes, el procés i les condicions adscrites al crèdit i el destí i impacte final, ja sigui directe o indirecte, dels fons. L’anàlisi ha de ser integral, és a dir, que ha d’atendre no només a les condicions financeres, sinó també als impactes i conflictes socioambientals generats de manera directa o indirecta. Amb tot això no només determinarem si un préstec i el consegüent deute es poden declarar il·legítims, sinó també dirimir responsabilitats dels diferents actors que participen del procés.

Però més enllà dels casos concrets, podem considerar la il·legitimitat del deute de manera global, ja que els mecanismes de dominació i empobriment que perpetuen les relacions internacionals injustes i desiguals i que responen fonamentalment als interessos dels creditors. Així doncs, tal i com que s’ha argumentat al principi de l’article, una part molt important de l’endeutament en les economies capitalistes està vinculat al finançament d’un model de producció, comerç i consum essencialment insostenible, i amb impactes ambientals de gran abast. En termes generals, no hauríem només de considerar aquells deutes il·legítims que s’han generat per el finançament de projectes o processos vinculats amb impactes i conflictes ambientals, sinó també plantejar la il·legitimitat del deute com un mecanisme intrínsec al procés de destrucció ambiental i la manca de sostenibilitat que suposa el sistema capitalista.

BIBLIOGRAFIA

– CAMPODÓNICO, Humberto (2008), « Renta petrolera y minera en países seleccionados de América Latina » Santiago de Chile, CEPAL.

– CARPINTERO, Oscar (2009), «El poder financiero de los grandes grupos empresariales. Los nuevos “creadores” de dinero» en F. Aguilera y J.M. Naredo (eds.)  Economía, poder y megaproyectos, Lanzarote, Fundación César Manrique.

– DALY, Herman. E. (1999), «Ecological Economics and the Ecology of Economics. Essays in Criticism», Londres, Edward Elgar. Citado en Ecología Política, 36. pp 33-41.

– FRESNILLO, Iolanda (2010) «Del Sud al Nord: Llarga vida al Consens de Washington» Publicado por el Observatori del Deute en la Globalització. Artículo publicado en La Directa (num 183).

– FRESNILLO, Iolanda (2008), «Encuentro Sur/Norte de estudio y estrategias sobre Deuda Ilegítima», Observatori del Deute en la Globalització http://www.odg.cat/es/inicio/comunicacio/5_deute.php?id_pagina=5&id_butlleti=65&id_deutes=236

– GUDYNAS, Eduardo (2009), «Diez tesis urgentes sobre el nuevo extractivismo. Contextos y demandas bajo el progresismo sudamericano actual» en Extractivismo, política y sociedad. CAAP y CLAES, Quito, 2009.

– KEMPF, Hervé (2011), «Au Chili, le printemps des étudiants». Le Monde Diplomatique, Octubre 2011.

– MILLET, Damián, TOUSSAINT, Eric (2011), «La deuda o la vida. Europa en el ojo del Huracán», Editorial Icaria, Barcelona.

– MOLINA, Nuria (2009),  «¿Rescatar o hundir? Condicionalidad y asesoramiento del FMI para los países de renta baja en tiempos de crisis» Red Europea de Deuda y Desarrollo (Eurodad) http://www.eurodad.org/uploadedFiles/Whats_New/Reports/Bail_out_blow_out_SP_layout%281%29.pdf

– NAREDO, José Manuel (1987), «La economía en evolución», Siglo XXI (3ª ed. 2003, Madrid)

– OROZCO, Amaia (2010), «Diagnóstico de la crisis y respuestas desde la economía feminista» Revista de Economía Crítica, nº10. pp. 131-144

– ¿QUIEN DEBE A QUIEN? (coord.) (2011), «Vivir en Deudocracia». Icaria Editorial, Colección ASACO, Barcelona.

– ¿QUIEN DEBE A QUIEN? (2011b), «Activistas y expertos proponen una auditoria ciudadana de la deuda» comunicado de prensa de la red ¿Quién debe a Quién, Madrid, 9 de octubre de 2011 http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?article2167

– RAMOS, Laura (coord.) (2003), «El fracaso del consenso de Washington. La caída de su mejor alumno: Argentina», Ed. Icaria. Col. Mas Madera (40) pp.118

– SANAHUJA, José A. (1994), «Los desajustes del ajuste. Consecuencias de las políticas del FMI y el Banco Mundial», en VV AA, Banco Mundial y Fondo Monetario Internacional. Un análisis crítico, Madrid, Coordinadora de ONGD, pp. 67-69.

– VAN WAEYENBERG, Elisa, BARGAWI, Hanna, McKINLEY, Terry (2010),The School of Oriental and African Studies (SOAS) «¿Standing on the way of development?. A critical survey of the IMF’s crisis response in low income countries».  Eurodad& Third World Network. Brussels http://www.eurodad.org/uploadedFiles/Whats_New/Reports/Standing%20in%20the%20way%20of%20development%281%29.pdf?n=3573

– VVAA – TAIFA (2010) «Crisis en el Estado español: el rescate de los poderosos», Seminari d’Economia Critica Taifa, Informes de economía n. 7, Barcelona http://informes.seminaritaifa.org/informe-07/

– YOKE HEONG, Chee (2009), «Condicionalidad del FMI: ¿La historia se repite?», Third World Network http://ifis.choike.org/esp/informes/1106.html