Griselda Piñero (Attac- Acordem), Olivier Chantry (CADTM) i Iolanda Fresnillo (Observatori del Deute en la Globalització – ODG). Aquest article forma part del llibre “Vivir en Deudocracia” (Editorial Icaria)

EUROPA ENDEUTADA I SOTA L’AJUST[i]

A Grècia, Irlanda, Islàndia, Portugal, Itàlia, l’Estat espanyol, entre d’altres països europeus, s’estan aplicant fortes retallades socials i ajustos econòmics, per a, segons els governs i les institucions internacionals, poder fer front a elevats nivells de deute i dèficit. Com s’ha arribat fins a aquest punt?

En termes generals, els països europeus s’han anat endeutant progressivament des dels anys 80, com molts països del Sud. A principis dels 80 el Govern dels Estats Units va promoure una pujada del tipus d’interès brutal que va fer créixer la factura del deute tant al Sud com al Nord.

Paral·lelament, a Europa es van aplicar reformes fiscals regressives per afavorir a les empreses i famílies ingressos d’alts. Això va produir una disminució progressiva de la recaptació dels impostos de la renda i el patrimoni, que es va compensar, en part, amb l’augment dels impostos indirectes (IVA) i amb un endeutament creixent.

La crisi financera i econòmica que va començar el 2007 i va esclatar bruscament a Wall Street el 2008 va agreujar la situació econòmica europea. La fallida d’empreses i l’augment de l’atur, amb la conseqüent disminució del consum, van produir una disminució d’ingressos encara major per a l’Estat (es recapten menys impostos) i un augment de les despeses (major necessitat de subsidis, al que s’ha d’afegir el rescat dels bancs i grans empreses en crisi). Tot això ha portat a un augment del deute a Europa, que ha estat especialment greu en els anomenats PIIGS: Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya.

L’augment del deute i el dèficit d’aquests països els han situat en el punt de mira dels mercats financers. Grècia, Irlanda i Portugal, amb dificultats per fer front als pagaments del deute, s’han vist obligats a acceptar els “rescats” de la UE, el Banc Central Europeu i l’FMI. Islàndia o Romania també van acudir a l’FMI. No obstant això, les “ajudes” de l’FMI sempre vénen acompanyades de durs ajustos socials. El Regne Unit, Itàlia o l’Estat espanyol estan aplicant també retallades dramàtiques, responent a les exigències dels mercats financers per tal d’evitar la intervenció de l’FMI i de la UE. Tots ells segueixen acudint als mercats financers per a refinançar el seu deute, amb emissions periòdiques de bons. Uns bons, el cost (tipus d’interès) dels quals ve marcat pels mercats financers a través de les Agències de Qualificació, que aprofiten aquesta rutina per transmetre, gairebé diàriament, la insaciable insatisfacció dels mercats amb les retallades socials imposades, i donar així senyals de la “necessitat” d’aplicar ajustos cada vegada més profunds.

I amb aquestes, qui són els creditors del deute dels països europeus? Majoritàriament es tracta de bancs europeus, sobretot alemanys i francesos, però també belgues, holandesos, britànics o espanyols, entre d’ altres. Durant l’època de vaques grasses, el sector bancari europeu va prestar amb alegria a països com Espanya, Portugal o Grècia, així com als països d’Europa de l’est. Van oferir crèdit fàcil als Estats i, especialment, al sector privat, finançant així l’especulació borsària i bancària que alimentava al seu torn la bombolla immobiliària i l’empresarial.

De fet, ens intenten convèncer que les retallades socials es deuen a l’augment del deute públic, però en general el deute que més ha crescut ha estat el del sector privat. Famílies, però sobretot empreses i bancs, es van endeutar a baix cost (tipus d’interès baixos) i aquest endeutament privat fou en part el motor de l’economia durant els últims anys. Els banquers, estrangers i locals, que han permès aquesta situació concedint crèdit fàcil, van considerar que, amb la Unió Europea al darrere, no hi havia cap perill. Amb la crisi, s’ha demostrat que no assumien cap risc, ja que han estat els primers a ser rescatats.

EL DEUTE A LA PERIFÈRIA EUROPEA

Grècia, de la dictadura a l’Olimp i la glòria militar a cop d’endeutament

A diferència d’altres països, en el cas grec la crisi es deu sobretot a l’endeutament públic. Després d’heretar el deute de la dictadura dels coronels, Grècia va seguir endeutant-se des dels 90 per cobrir el forat produït en les arques públiques per la reducció de l’impost de societats i sobre les rendes més altes. Tanmateix, els préstecs van servir per a finançar inversions totalment qüestionables com la compra de material militar, principalment a França, Alemanya i Estats Units, o les infraestructures dels Jocs Olímpics de 2004, que d’un pressupost inicial de poc més d’1.300 milions de dòlars, es va elevar a 14.200 milions. L’augment de la despesa pública a través de l’endeutament no està exempt de corrupció a Grècia. Un dels casos més sonats, perseguit ara per la justícia, és el de l’alemanya Siemens, acusada de pagar suborns per aconseguir contractes amb l’administració grega.

A partir de 2010, l’augment dels tipus d’interès va produir el clàssic efecte «bola de neu». El deute segueix creixent a mesura que l’Estat se segueix endeutant per a fer front als deutes acumulats. El “rescat” de l’FMI i la UE al maig de 2010 i els següents refinançaments del deute grec no han sinó augmentar aquesta bola de neu, per a evitar una suspensió de pagaments (default), que encara avui segueix sobre la taula. Els plans d’austeritat imposats a la societat grega (retallades dels salaris dels funcionaris, del sector privat i de les pensions, augment de l’IVA i de les tarifes de transport, un pla de privatitzacions que afectarà pràcticament a tots els sectors) suposen una greu vulneració dels drets socials bàsics de la població, i no ajudaran al país a sortir de la crisi. Més aviat el contrari, perquè Grècia es troba en aquests moments en recessió.

La caiguda del “Tigre Celta” o el fracàs del neoliberalisme a Irlanda

Irlanda, el “Tigre Celta”, bandera dels més fervents defensors del neoliberalisme, havia construït el seu creixement econòmic sobre la reducció d’impostos a empreses per atreure capital al país. L’augment d’inversió estrangera va acabar amb l’atur i es va aconseguir un dèficit públic del 0% en 2007. Uns comptes públics sanejats que amagaven una greu bombolla borsària, bancària i immobiliària. L’augment de liquiditat als bancs irlandesos va facilitar el crèdit desenfrenat a les famílies, especialment per la compra d’habitatge. Es va finançar així una gran bombolla immobiliària, que es va convertir en el principal motor de l’economia.

L’esclat de la crisi financera el 2008 va fer caure el castell de cartes amb l’explosió de la bombolles financera i l’immobiliària. Les empreses van tancar o van abandonar el país, l’atur es va disparar (del 0% el 2008 al 14% a inicis del 2010). Les dificultats de pagament per a les famílies van augmentar vertiginosament (l’endeutament familiar arribava al 190% del PIB en vigílies de la crisi). Per evitar la fallida del sistema bancari, el govern va garantir el conjunt dels dipòsits dels bancs, que arribaven a 480.000 milions d’euros (més del triple del PIB irlandès). El govern va nacionalitzar l’Allied Irish Bank, principal finançador de la bombolla immobiliària, injectant-li 48.500 milions d’euros (al voltant del 30% del PIB). Amb el descens de les inversions i les exportacions, la reducció d’ingressos fiscals i l’augment de despeses per els rescats bancaris, el dèficit va passar del 14% del PIB el 2009 al 32% el 2010. Tot això va portar al Govern irlandès a plegar-se davant la proposta de la UE i acceptar un crèdit de l’FMI i la mateixa UE, de 85.000 milions d’euros, dirigit fonamentalment a “rescatar” el sector financer, i no al poble. L’“ajuda” de l’FMI i la UE venia també aquí acompanyada d’un pla d’austeritat que atacava els serveis socials bàsics, disminuïa el poder adquisitiu del consum (reduccions de sous i prestacions socials, i l’augment de l’IVA fins al 21%), la qual cosa redueix el consum i, per tant, alentia l’economia. Segons revela el primer informe de l’Auditoria ciutadana del deute que s’ha iniciat a Irlanda, el deute va créixer de menys de 20 mil milions d’euros a finals dels 80 fins a una mica menys de 40 mil milions el 2007. I des de llavors ha crescut a més de 91 mil milions, degut principalment a l’estatalització dels deutes privats.

És important destacar que les anomenades “ajudes” de la troica formada per l’FMI, la UE i el Banc Central Europeu no deixen de ser crèdits que s’imposen a un tipus d’interès elevat. En el cas d’Irlanda, el tipus d’interès va ser del 7% per als préstecs de l’FMI i del 6,05% per als préstecs europeus.

Islàndia, arribà l’FMI, però el poble no vol pagar pels bancs

Els tres principals bancs islandesos (Kaupthing, Glitnir i, sobretot, Landsbanki mitjançant la seva filial on line Icesave), privatitzats el 2003, van jugar fort en l’espai de les grans finances, creant fons altament especulatius. En esclatar la crisi de 2008, els bancs islandesos es van enfonsar. Exactament 5 anys després d’haver privatitzat els seus tres bancs, el govern islandès es va veure obligat a re-nacionalitzar-los. El procés és molt clar: abans del 2003, com que aquests bancs realitzaven beneficis colossals, calia privatitzar-los, però a partir del moment en què van fer fallida, l’Estat els va recuperar, assumint-ne els deutes, que el 2008  representaven deu vegades el PIB del país. És a dir, va nacionalitzar els deutes privats. I per fer-ho, es va endeutar amb el FMI. El 24 d’octubre de 2008, l’FMI va anunciar el seu pla de rescat, un préstec de 2.100 milions de dòlars i un “programa de recuperació” de la seva economia, amb mesures d’austeritat que impliquen atacs molt durs contra el sistema de protecció social i contra les pensions, donant peu, per exemple, al tancament d’hospitals.

Paral·lelament, els governs holandès i britànic van indemnitzar els seus compatriotes que tenien comptes als bancs islandesos, especialment a Icesave, per després presentar el compte de l’operació a Islàndia: 3.900 milions d’euros. A finals de 2009, el Parlament islandès va aprovar la llei “Icesave”, que ratificava el pagament del deute al Regne Unit i als Països Baixos. Però una forta mobilització va aconseguir un referèndum vinculant sobre aquesta llei, que fou rebutjada el 6 de març de 2010 pel 93% de la població islandesa. Un nou acord amb Londres i l’Haia, suposadament més acceptable per a la població (millors taxes d’interès i terminis de reemborsament), fou novament rebutjat en referèndum el 9 d’abril de 2011.[ii] La ciutadania s’ha negat a pagar els deutes de banquers que anteriorment havien amassat fortunes.

El país no va pagar els deutes del cas Icesave, però ha estat sota l’ajust de l’FMI fins l’agost de 2011.[iii] Malgrat l’atur encara elevat i la lenta recuperació econòmica, l’FMI considera un èxit el programa d’ajust imposat a Islàndia. No té en compte, tanmateix, que si Islàndia ha aconseguit millorar no ha estat seguint les seves recomanacions, sinó amb el repudi de part del deute, amb controls de capital i la depreciació de la moneda, contràriament al dogma neoliberal de l’FMI.

Hongria, també sota el jou del deute i l’FMI

A partir de la seva entrada a la Unió Europea, els països de l’Europa de l’Est van rebre recursos financers massius en forma d’inversions i de crèdit privat. El deute va augmentar ràpidament. Però la crisi de 2008 va paralitzar el crèdit i les inversions. A més, l’adopció de polítiques neoliberals, com l’eliminació de controls de capital i la desregulació del sistema bancari, van propiciar l’aparició de bombolles creditícies i financeres, que van agreujar la caiguda i van ser responsables de la greu crisi econòmica que travessa la major part dels països de la zona.

Hongria va heretar el deute del “vell règim”, el qual arribava al 100% del PIB.[iv] Amb aquest punt de partida, Hongria va basar el seu desenvolupament durant els anys 90 en la disponibilitat de préstecs i inversions estrangers, fonamentalment de bancs i empreses europees. No obstant això, el flux es va reduir a partir del 2000. L’octubre de 2008, Hongria va patir durs atacs especulatius, que van dur el país al caire de la suspensió de pagaments. Entre ells, un fons de George Soros va atacar al banc central hongarès.

D’aquesta manera, Hongria es va convertir en el primer país de la Unió europea a ser “rescatat” per l’FMI, la UE i el Banc Mundial, amb crèdits per 20 mil milions d’euros.[v] El “rescat” estava condicionat també a l’adopció d’un pla d’ajust amb severes condicions sobre la població: Increment de l’IVA al 25%, augment de l’edat de jubilació, congelació dels salaris dels funcionaris i disminució d’ajudes públiques als sectors més desfavorits.

El juliol de 2010 Hongria va desafiar l’FMI en voler instaurar una taxa temporal sobre el sector financer, que li permetria recaptar més impostos i així complir amb les exigències del Fons de reducció del dèficit. Això va portar l’FMI a suspendre momentàniament l’“ajuda” a Hongria, responent a la pressió dels grans bancs que s’oposaven a la taxa. Malgrat això, Hongria va aprovar la taxa bancària, i l’FMI va seguir amb el seu crèdit al país.

APRENENT DEL SUD

El deute extern ha estat durant dècades una eina de dominació i neocolonialisme, que ha transferit del Sud Global al Nord Global ingents quantitats de riqueses (tant diners com recursos naturals). Ara que els països del Nord pateixen les retallades socials, val la pena revisar què ha significat i significa encara el deute al Sud i, sobretot, les respostes que s’han donat.

A la dècada dels 70, bancs del Nord i institucions financeres internacionals van inundar els països del Sud de crèdit barat. L’excés de liquiditat a causa de l’augment del preu del petroli, la necessitat de subvencionar les exportacions i l’ús del crèdit com a instrument de suport a governs amics durant la guerra freda, van ser alguns dels factors que van fer augmentar els préstecs als països del Sud i, per tant, el seu deute extern. A principis dels 80, la brusca pujada dels tipus d’interès i la caiguda dels preus internacionals de les matèries primeres, va dur molts països a una crisi de deute que encara avui pesa sobre ells.

Els països, exhausts, no van poder seguir pagant als seus creditors i van acudir a les institucions financeres internacionals, especialment a l’FMI i al Banc Mundial, buscant ajuda. Aquestes institucions, a canvi de nous crèdits, exigeixen als països en crisis la posada en marxa d’ajustos que impossibiliten garantir el benestar de la població. Els anomenats Plans d’Ajust Estructural no només impliquen retallades socials, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura de mercats i l’exportació costi el que costi de matèries primeres, amb l’únic objectiu d’aconseguir divises per pagar als creditors. Aquests plans, lluny de significar una sortida a la crisi del deute, han enfonsat a nombrosos països a dècades d’empobriment i transfusió de recursos cap als seus creditors.

Aquest esquema es repeteix, però és la forma com els diferents països decideixen, sobiranament o de manera imposada, com fer front al deute el que pot marcar les diferències.

Argentina, del neoliberalisme extrem al default

A finals de 1975 el deute argentí ascendia a 7.800 milions de dòlars, i cada argentí/a devia 320 dòlars. Amb la dictadura de la junta militar, el deute va augmentar el 465%, fins als 1.500 dòlars per habitant. L’endeutament fou paral·lel a la imposició del model liberal a sang i foc, que va destruir l’economia d’un país mitjanament industrialitzat i amb índexs de desenvolupament acceptables. Una profunda desregulació del sistema financer, l’obligació d’endeutament innecessari de les empreses públiques, l’endeutament d’empreses privades i, finalment, l’assumpció d’aquests deutes privats com a públics per part de l’Estat. Tot això va conduir a l’explosió d’aquest deute, que podem qualificar d’odiós.

La crisi del deute als 80 va afectar també una Argentina que tornava a ser democràtica. Però l’FMI va intervenir amb el seu Pla d’Ajust Estructural. Sota el paradigma del que es coneix com a Consens de Washington es van imposar retallades socials, privatitzacions, venda del patrimoni públic i, finalment, la convertibilitat (1 pes argentí va passar a equivaldre 1 dòlar nord-americà, pel que Argentina va perdre així la seva sobirania monetària). Malgrat el “rescat” i l’ajust, el deute va seguir creixent vertiginosament fins als 147.000 milions de dòlars a finals dels 90.

El desembre de 2001, el govern argentí va caure enmig de protestes massives, per l’augment de l’atur i el col·lapse del pes (doncs ningú no en creia ja l’equivalència amb el dòlar). El sistema bancari s’havia esfondrat i els comptes bancaris es van ser congelar (el que s’anomenà “corralito”). Més de la meitat de la població havia caigut per sota del llindar de la pobresa. Tot això va marcar el final d’un experiment econòmic que, fins uns pocs anys abans, havia estat considerat com un exemple orgullós de l’èxit del lliure mercat i el paradigma neoliberal.

Després de l’esclat de la crisi, Argentina va seguir negociant amb l’FMI un paquet de rescat que ajudés a la recuperació econòmica. Això no obstant , l’FMI va continuar recomanant les mateixes polítiques nocives. Argentina va respondre amb un NO rotund a l’FMI i va anunciar una moratòria unilateral sobre el reemborsament del seu deute públic extern. O sigui, va deixar de pagar i va trencar amb totes les regles. El pronòstic dels experts va ser de depressió i aïllament econòmic però el resultat ha estat tot el contrari.[vi]

El default del deute va resultar la clau que va possibilitar la recuperació econòmica del país. El Govern no només en disposava els recursos necessaris, sinó que, en no necessitar nous préstecs, es va alliberar de l’FMI i de l’obligació d’adoptar polítiques econòmiques nocives per acontentar a mercats i creditors.[vii]

Malgrat que el total del deute segueix essent elevat actualment, no té l’impacte de fa una dècada.[viii] Durant el 2011 Argentina ha negociat amb el Club de París la reestructuració d’una part del deute sense la presència de l’FMI, trencant així una norma no escrita de les negociacions de deutes. El Club de París ha acabat per acceptar una quitació (reducció de deute) corresponent a una part de deutes il·legítims contrets per la dictadura militar.

El d’Argentina és l’exemple que exercir el dret sobirà a no pagar i a no cedir a les condicions imposades pels creditors pot ser l’única sortida possible.

Equador, de l’endeutament il·legítim a l’auditoria

Equador, extremadament ric en recursos naturals i sistemàticament espoliat, fou el país sud-americà que va haver de destinar una major proporció del seu pressupost al pagament del deute. L’origen de l’endeutament va començar amb la dictadura militar de Guillermo Rodríguez Lara, la intenció del qual era promoure un model relativament auto-centralitzat de desenvolupament econòmic (substitució d’importacions, desenvolupament d’ infraestructures, etc.). El 1976 un nou cop d’estat va instaurar un govern militar que va durar fins el 1979 i que va fer créixer el deute exponencialment. La renda petroliera assegurava als prestadors el pagament del deute i els crèdits s’obtenien amb gran facilitat. Entre 1983 i 1984, a causa d’una forta crisi econòmica es van estatitzar els deutes privats. L’any 2000, Equador va abandonar la seva moneda, el sucre, i va adoptar el dòlar, provocant una altra catàstrofe econòmica que va portar a més d’un milió d’equatorians a l’emigració. Amb tot, el deute equatorià va passar de 260 milions el 1971 a 16.856 milions de dòlars l’any 2006. En aquest període el país va pagar el 156% del que havia rebut com a préstecs. [ix]

Després d’un període d’inestabilitat institucional i econòmica i de revoltes populars, el novembre de 2006, Rafael Correa va ser escollit president. A mitjans de 2007, Correa es va comprometre a rellançar el procés d’auditoria del deute, començat pel seu antecessor Alfredo Palacio, amb la creació de la Comissió Integral del Crèdit Públic (CAIC). Aquesta comissió, l’objectiu de la qual era auditar tots els deutes de les institucions de l’Estat, estava composta per representants de l’Administració pública i del govern, i també d’organitzacions socials del país i internacionals. L’informe final, presentat el setembre de 2008,[x] qualifica gran part del deute d’il·legítim.

Amb els resultats de l’auditoria, el Govern va declarar unilateralment una moratòria en el pagament de part del deute privat i va oferir als creditors d’aquest deute pagar el 30% del seu valor. Amb aquesta operació el tresor públic equatorià va estalviar prop de 2.200 milions de dòlars, més uns 6.000 milions en interessos,[xi] que es van traduir en recursos per a despeses socials.

L’exemple d’Equador ens demostra com l’Auditoria pot convertir-se en una arma de gran utilitat per mostrar els processos il·legítims d’endeutament, així com per legitimar decisions sobiranes de repudi o renegociació del deute.

Seguir, o no seguir les receptes de l’FMI, els camins de Tailàndia, Indonèsia… i Malàisia

Els països del Sud-est asiàtic van créixer espectacularment des de finals dels 80 fins a mitjans dels 90. En aquest marc, entre 1985 i 1996, l’economia de Tailàndia va créixer una mitjana del 9% anual. Però al maig de 1997, el baht, la moneda tailandesa, va patir un atac especulatiu massiu i va esclatar la crisi financera asiàtica. El baht va perdre la meitat del seu valor, el creixement econòmic tailandès es va esfondrar i hi va haver acomiadaments massius en tots els sectors. La crisi es va expandir ràpidament, revelant que un dels dogmes de la globalització (la liberalització dels mercats financers) podia ser profundament desestabilitzador. Això es va veure clarament quan, en només unes setmanes, un milió de persones a Tailàndia i 21 milions a Indonèsia van passar a engrossir les files dels oficialment pobres.[xii]

El deute extern públic tailandès va passar, després dels préstecs de l’FMI i dels països del G7, de 12.500 milions el 1990 a 34.700 milions el 1999. Malgrat les dificultats econòmiques, el govern de Tailàndia va pagar religiosament sumes enormes per reduir el seu deute. Com sempre, els creditors privats van ser els primers a cobrar.[xiii] Després dels pagaments, més de 10 mil milions de dòlars entre 2006 i 2009, el deute s’ha reduït fins als 11.185 milions de dòlars, però les desigualtats segueixen sent escandaloses en aquest país que es diu emergent.[xiv]

El ràpid contagi de la crisi a la regió també va copejar durament a Indonèsia. En menys d’un any el capital estranger va abandonar el país, la rupia es va desplomar i un atur massiu va envair el país. A finals de 1998 el 50% de la població vivia sota el llindar de pobresa. El desembarcament de l’FMI amb les seves receptes de sempre per “solucionar” la crisi només la va agreujar. El pagament del deute va continuar emportant-se la major part dels recursos de l’Estat, a més, i seguint les “recomanacions” de l’FMI, el dictador Suharto va eliminar els subsidis als béns bàsics, de manera que el preu dels carburants i l’electricitat va augmentar un 7%. A causa de l’encariment de la vida, la mobilització popular va acabar amb 32 anys de tirania de Suharto. Una dictadura que havia acabat amb la desaparició de fins a un milió d’opositors, i que sempre va comptar amb el suport financer d’occident (incloent crèdits FAD espanyols) i del Banc Mundial. El deute va continuar essent una llosa després de la dictadura, ja que el nou govern, escollit democràticament, va heretar els deutes del dictador.

Per contra, Malàisia, que també va patir el contagi de la crisi del Sud-est asiàtic, va aconseguir evitar l’FMI i els seus programes d’ajust estructural. Veient que les mesures neoliberals no ajudaven als seus veïns a superar la crisi, el govern va reintroduir el control de capitals, es van repatriar els actius en moneda de Malàisia i es va prohibir que les inversions estrangeres traguessin els seus fons del país durant una any. Detenint l’hemorràgia dels diners que sortien del país, l’economia es va recuperar molt més ràpidament que la dels seus veïns.[xv]

Zàmbia i Mali: la cancel·lació de deute, una arma de doble tall

Als anys 70, Zàmbia es va endeutar per desenvolupar l’explotació i refinació del coure. Amb la caiguda de preus i l’augment de les taxes d’interès, es van reduir els ingressos i van augmentar les dificultats per pagar el deute. La crisi del deute va explotar, el deute va arribar al 75% del PIB i l’FMI va oferir en 1983 la seva recepta a Zàmbia.

Malgrat el “rescat” de l’FMI, el deute públic extern va augmentar entre 1983 i 1995 de 2,5 mil milions de dòlars a 5 mil milions, el 150% del PIB. El 1995, l’economia de Zàmbia s’havia reduït més de 30% en comparació amb els nivells de 1980, mentre que la despesa pública havia estat reduïda a la meitat.[xvi] A més, Zàmbia es va veure obligada a privatitzar gairebé totes les empreses públiques. L’OMC, malgrat les àmplies privatitzacions, va seguir pressionant per privatitzar el sector de telecomunicacions, l’Empresa Nacional de Petroli de Zàmbia i la Zambia Consolidated Copper Mines.[xvii]

La dècada següent es va caracteritzar per l’aplicació de la Iniciativa per als Països Pobres Molt Endeutats (coneguda com *HIPC per les seves sigles en anglès). En el marc d’aquesta iniciativa, a canvi de la reducció d’una part del deute, l’FMI va aplicar un nou ajust estructural, en el qual es va obligar al govern a privatitzar totes les empreses estatals que quedaven. Es van destruir centenars de milers de llocs de treball i es va obligar a mantenir un fort control del dèficit fiscal disminuint les despeses socials en salut, educació o alimentació. En 2004, per exemple, l’FMI va obligar a acomiadar milers de professors, arribant a l’escandalosa proporció de 100 alumnes per professor en algunes escoles. Davant la pressió de la societat civil, l’FMI es va veure obligat a reduir el sostre de la despesa pública en sous.[xviii]

Un altre bon exemple de la doble cara dels programes “d’alleujament del deute” llançats pels governs rics i implementats pel Banc Mundial i l’FMI, és el de Mali. El tercer país més empobrit del món segons l’Índex de Desenvolupament Humà del PNUD, Mali s’ha beneficiat en els últims anys de la cancel·lació d’1.652 milions de dòlars, passant de 3.316 milions de dòlars de deute el 2001 a 1.590 el 2006. Però, a quin preu?

L’acord amb l’FMI per poder rebre aquesta reducció del deute va incloure la privatització de sectors com l’agricultura, la banca i les telecomunicacions.[xix] La privatització del sector elèctric no va obtenir bons resultats i es va haver de suspendre, ja que l’empresa francesa SAUR, que havia aconseguit la concessió, no va complir el contracte per no resultar-li rendible. No obstant això, es va produir un important increment en les tarifes elèctriques (convertint l’electricitat a Mali en la més cara de la regió). El sector més dramàtic va ser el del cotó, ja que el govern de Mali es va veure obligat a eliminar el preu fix subsidiat. A Mali 3,5 milions de persones viuen del cotó. Ara han de competir amb el cotó que se subvenciona i s’exporta des dels EUA i la UE, perquè que l’FMI impedeix que el seu govern els ajudi amb subvencions equivalents. Segons un informe no publicat del Banc Mundial, l’eliminació del suport als productors de cotó és una de les causes més probables de l’increment de la pobresa en un 4,6%.[xx]

En definitiva, la Iniciativa HIPC pretén reduir deutes que de tota manera els països més empobrits no podrien pagar, a canvi d’aprofundir la liberalització de la seva economia així com el desmantellament dels estats.

Tunísia, un deute odiós

El cas de Tunísia il·lustra perfectament com el deute és un parany que converteix al país en una màquina d’enriquiment dels seus creditors. El dictador Ben Ali va multiplicar per 2,5 el deute extern públic del país, que va passar de 5,95 a 14,44 mil milions de dòlars de 1987 a 2011.[xxi] Els seus creditors van legitimar-ne la dictadura, perquè una part del deute va finançar l’opressió del poble tunisià. Una altra part va ser acaparada per Ben Ali i la seva cúpula. Per això podem afirmar que el deute de Tunísia és un deute odiós.

Sota el règim es van reemborsar 32 mil milions de dòlars, alhora que es van subscriure 27,3 mil milions de nous deutes. Per mantenir aquest bombeig financer, el dictador va aguditzar les polítiques neoliberals i d’austeritat al país (disminució de les despeses socials, disminució dels impostos per a les empreses i pujada de l’IVA…), amb les conseqüents felicitacions de l’FMI. Ho il·lustren les declaracions de 2008 del seu president, Dominique Strauss-Kahn, cinc mesos després que les revoltes de la gana sacsegessin Tunísia: “La política econòmica és sana i és un bon exemple a seguir. El judici que l’FMI fa de la política tunisiana és molt positiu, i no tinc cap temor perquè a Tunísia les coses seguiran funcionant correctament”.[xxii] No deixa de ser paradigmàtic que els informes de l’FMI sobre la política econòmica i els ajustos i retallades socials realitzades pels governs d’Egipte o Líbia, juntament amb els de països com Algèria o Barhein, en els mesos previs a les revoltes àrabs, fossin molt favorables.[xxiii]

En caure la dictadura, les agències de qualificació van baixar la nota de Tunísia. Abans es recompensava una dictadura que enriquia als seus creditors. Avui, els i les que lluiten per al no pagament i l’auditoria del deute del règim de Ben Ali tenen propostes senzilles. “Si no paguem el deute, no necessitem nous préstecs, i utilitzem els diners previstos al pressupost per al reemborsament, per augmentar la despesa social i estimular l’economia.” [xxiv]

 
Correcció a càrrec de Raül González (Grup de Treball per l'Auditoria del Deute 15M)
 i Mercè Amado (Revolta Global). Traducció al català d’Helena Martínez Sitja. 

Notes

[i] Aquesta introducció, juntament amb els casos de Grècia i Islàndia, han estat elaborats principalment a partir del llibre Damien Millet, Eric Toussaint coord. ”La deuda o la vida”, Icaria editorial, Barcelona, 2011