Perquè segueix havent-hi motius per lluitar contra les Institucions Financeres internacionals

Del 26 al 28 de setembre de 2000 desenes de milers d’activistes van prendre els carrers de Praga. El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM) celebraven la seva assemblea anual en la capital txeca, i eren el focus de les denúncies d’un creixent moviment social altermundialista. “Aquest model de capitalisme global està sustentat per les polítiques del BM i el FMI, i d’altres com les de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que són les principals causes dels persistents problemes mundials, agreugen encara més la destrucció medi ambiental i augmenten les desigualtats econòmiques i socials de la majoria de la població”, afirmava el manifest del Moviment de Resistència Global, a l’any 2000. En aquella ocasió el BM i el FMI es van veure obligats a clausurar precipitadament la seva 55a reunió anual, davant la massivitat i virulència de les mobilitzacions al carrer.

Entre el 8 i el 10 d’octubre de 2010 ha tingut lloc a Washintgon DC la 65a reunió anual del BM i el  FMI. Una dècada més tard, amb uns pocs centenars de persones protestant al carrer, aquestes dues institucions segueixen amb forces renovades imposant la seva visió de l’economia i el desenvolupament arreu del món. Han canviat tant el FMI i el BM com per a que els moviments socials haguem deixat de mobilitzar-nos contra les seves polítiques? En què estan actualment les bessones de Bretton Woods?

Una de les crítiques més repetides quan parlem del Banc Mundial i del FMI és la manca de democràcia en el sí d’aquestes institucions. El dret a vot en ambdues es reparteix segons el pes de cada país en l’economia mundial, el que fixa les aportacions en forma de quotes de cada país. L’evident desequilibri en el repartiment de quotes, i per tant de vots, s’ha convertit en els darrers anys en focus de debat també en el sí tant del BM i del FMI, davant el reclam dels països emergents d’una revisió d’aquest sistema. Si bé els països més empobrits del planeta, i les organitzacions de la societat civil, venim denunciant des de fa dècades aquest desequilibri en el poder de decisió, no ha estat fins que països com la Xina, Brasil o Corea del Sud han reclamat la seva part del pastís, que BM i FMI no s’han pres en serio aquesta crítica.

Des de fa uns anys es venen repetint en ocasió de les reunions anuals o de primavera reclams, discussions i declaracions sobre el sistema de quotes al BM i al FMI. Al 2008 es va arribar a acords en ambdues institucions per a revisar aquest sistema de quotes, però no ha estat fins enguany que no s’ha tancat la tant anunciada reforma. A l’abril, a les reunions de primavera, es va tancar la revisió de quotes al Banc Mundial i, el passat 23 d’octubre, a la reunió de ministres de finances del G20 que es va celebrar a Corea del Sud dues setmanes després de les reunions anuals del BM i el FMI, s’ha arribat a l’acord sobre el nou repartiment del pastís del Fons. El director del FMI, Dominique Strauss-Kahn, ha qualificat l’acord de “compromís històric” que farà del Fons una institució “més efectiva, creïble i legitimada”.

La “històrica” reforma amaga, però, una realitat que ha canviat ben poc. El principi sobre el que s’estableix el sistema de quotes es manté intacte. El pastís es reparteix segons el poder econòmic (i polític) de cada país. Així, la Unió Europea ha hagut de cedir un 6% de quotes per a que “les economies emergents de ràpid creixement obtinguin una veu més forta en el Fons”. Així, la reforma ha donat en efecte més poder a països com Xina, Índia o Brasil. La reforma de les quotes del Banc Mundial acordada a l’abril segueix la mateixa línia, donant més poder a les economies emergents. Estats Units manté amb la reforma el poder de vet en ambdues institucions, al igual que la Unió Europea (en cas de decidir votar en bloc, ja que els països de la UE no tenen un seient únic al FMI ni al BM). Al Banc Mundial, per exemple, els països amb alts ingressos acumulen encara el 61% dels vots, els països amb rendes mitges augmenten fins al 35% de vots, mentre que els països de baixos ingressos es queden tan sols amb un 4,46% dels vots. Al FMI es repeteix el mateix esquema, donant més poder als qui han incrementat el seu poder en l’economia mundial, i mantenint les quotes marginals dels països més empobrits. Per a Strauss-Kahn, tot i això, la reforma “posa punt i final a la discussió sobre la legitimitat del Fons que ha durat per anys, quasi dècades”.

Si bé és cert que el nou repartiment de quotes reconeix el creixent pes en l’economia mundial de les economies emergents, no respon en absolut als problemes de manca de legitimitat i democràcia de BM i FMI. Aquestes institucions es mantenen amb estructures internes profundament desequilibrades, en tant que mantenen en la marginalitat a aquells països que son les principals víctimes de les seves polítiques.

Per a moltes de nosaltres, la manca de legitimitat del FMI i el BM no es deu només a la profundament antidemocràtica estructura interna de les institucions, sinó, i sobretot, a les polítiques que aquestes han vingut imposant arreu del món durant més de mig segle. Com ja denunciàvem fa una dècada en els carrers de Praga, el BM i el FMI “han proporcionat els mitjans necessaris per a que empreses transnacionals, bancs i institucions financeres continuïn espoliant els recursos de la perifèria i carregant el pes del deute sobre els més empobrits”. És aquesta aliança entre les Institucions Financeres Internacionals (IFI), les empreses transnacionals i el capital financer la que ha guiat durant dècades les polítiques d’ajustament que les IFI segueixen imposant arreu. L’evident fracàs, des del punt de vista del benestar dels pobles, de les polítiques dictades per el FMI o els projectes dissenyats pel BM no ha estat mai reconegut per aquestes institucions ni pels seus principals accionistes.

Lluny de reconèixer els fracassos i esmenar els errors, segueixen “recomanant” les mateixes mesures de liberalització i ajustament, finançant la construcció de megaprojectes al servei de les grans empreses o generant deute extern il·legítim. No han volgut veure en la crisi financera i econòmica la prova del seu fracàs, sinó tot el contrari. Ambdues institucions estan reforçant-se gràcies a aquesta crisi. En ambdues institucions s’han donat ampliacions de capitals o increment dels fons disponibles. A l’abril de 2009 el G20 va designar el FMI com a vehicle central per a la sortida de la crisi i va triplicar la capacitat prestadora del Fons, passant de 250 mil milions de dòlars a 750 mil milions. Segons Jubilee USA, “al 2014 la capacitat de préstec del Fons als països de baixos ingressos serà 10 vegades superior a la que la institució tenia abans de la crisi”.

Els nous fons han de ser destinats en teoria a fer front a la crisi i als seus impactes, però paradoxalment venen acompanyats de les condicions de sempre, mesures com la liberalització del sector financer i bancari, o la imposició de limitacions a la despesa social i al dèficit públic. Diversos informes d’organitzacions socials mostren com els préstecs que el FMI ha atorgat per a fer front a la crisi contenen condicionalitats al més pur estil del Consens de Washington. En l’estudi fet per la xarxa europea Eurodad sobre els préstecs post-crisis atorgats a 10 països empobrits, s’evidenciava l’existència de condicionalitats per reduir o congelar salaris, reducció de dèficit i fer retallades de despesa social o traslladar els augments del preu del petroli o els aliments als ciutadans en forma d’impostos indirectes i pujades de preus.

Però no ens enganyem, no tot segueix igual que fa 10 anys al BM i al FMI. El Banc Mundial, per exemple, s’ha anat emmotllant als nous temps, ampliant el seu camp d’acció, adaptant el seu discurs a les noves tendències i renovant les seves estratègies.

Així, per exemple, s’ha posicionat com un actor clau en la gestió dels fons financers per fer front als reptes del canvi climàtic. Malgrat la oposició de bona part de la societat civil, el Banc Mundial administra ja fins a 12 fons del mercat de carboni, amb un valor de més de 2.500 milions de dòlars, i un bon nombre de fons d’inversió relacionats amb el canvi climàtic (tecnologia neta, energia renovable, boscos, MDL, …). Dels 30 mil milions de finançament per a la lluita contra el canvi climàtic compromesos pels països rics a la Cimera de Copenhaguen al desembre de 2009, s’han fet efectius prop de 8 mil milions, dels quals el 42 % s’han canalitzat a través del Banc Mundial, i bona part d’aquests s’aplicaran en forma de préstecs.

L’interès del Banc Mundial per la lluita contra el canvi climàtic respon bàsicament a l’interès de fer-se amb aquest nou pastís de finançament. I la prova d’això és que en els darrers anys el BM ha seguit finançant projectes que contribueixen al Canvi Climàtic. Així, segons Jubileu Sud, entre 1992 i 2004 el BM va aprovar més de 11 mil milions de dòlars en préstecs per a més de 120 projectes de combustibles fòssils, representant el 20% de les emissions globals actuals. Només entre 2007 i 2008 el BM va finançar 7.300 milions de dòlars addicionals en projectes de combustibles fòssils, i tan sols 5.300 milions per energies renovables i eficiència energètica.

El Banc Mundial no només s’adapta als nous temps maquillant-se de verd, sinó que lidera un procés de transformació de les finances per al desenvolupament on el sector privat passa a ser protagonista. Efectivament, el BM ha anat reforçant de forma progressiva la Corporació Financera Internacional (CFI). Aquest organisme, pertanyent al Grup del Banc Mundial, va ser creat al 1956 per a promoure inversions en el sector privat als països del Sud, facilitant assistència tècnica i participant en el finançament de les iniciatives privades o públic-privades. El pressupost del CFI s’ha quintuplicat des de 2002, amb més de 18 mil milions de dòlars compromesos aquest any. El CFI deixa en mans d’intermediaris financers (bancs, fons d’inversió, fons de capital de risc…) prop de la meitat dels seus préstecs, uns intermediaris amb dubtosa experiència o interès en fomentar el desenvolupament sostenible dels pobles. D’aquesta manera a través del CFI el Banc Mundial premia el principal sector responsable de la crisi financera i econòmica que vivim avui en dia.

El principi sota el que actua el CFI és la promoció de la inversió privada, sigui quina sigui aquesta inversió, sempre i quan sigui viable econòmicament. Es prioritzen criteris comercials i financers, més que socials o ambientals, a l’hora de triar els projectes on invertir o als que donar suport. Bona part dels recursos acaben anant a grans projectes d’infraestructures i els principals beneficiaris són les empreses transnacionals dels països rics. Prop de dues terceres parts de les empreses que han rebut suport del CFI en els darrers anys han estat empreses de països de la OCDE. A més, el CFI ha estat denunciat per organitzacions de la societat civil de donar suport a empreses que operen o tenen seu a paradisos fiscals, fomentant així la fuga de capitals des dels països del Sud. El CFI ha estat també denunciat per la manca de mecanismes de control, avaluació, transparència i participació de la societat civil.

En definitiva, el Banc Mundial, i en concret el CFI, estan promovent un model de privatització de les finances per al desenvolupament. Un model que s’està imposant arreu, com a l’Estat espanyol, on es creen i reforcen mecanismes de suport al sector privat, com el nou Fons d’Internacionalització de l’Empresa espanyola (FIEM). Un model en el que s’eleva a les empreses privades a la categoria d’agents de desenvolupament, sense tenir en compte els impactes negatius que les actuacions d’aquestes empreses tenen sobre el benestar dels pobles i la defensa dels drets humans, com en el cas tant de FIEM del també nou Fons de Promoció per al Desenvolupament (FONPRODE).

Finalment, i això no sorprendrà a ningú, les IFI estan traspassant fronteres que anys enrera ens semblaven infranquejables. El FMI està sent un actor clau en la definició de les polítiques d’ajustament que estan aplicant governs com l’espanyol, el grec o l’irlandès, al igual que ho havia fet amb Argentina o la República Democràtica del Congo anys enrera. La frontera entre Nord i Sud, entre països desenvolupats i empobrits desapareix quan es tracta de defensar els interessos del capital. La Línia que separa lo públic i el privat es difumina quan es tracta d’assolir aquests mateixos interessos.

Tal i com denunciava la crida a l’acció de les mobilitzacions de Praga, a l’any 2000, “els vincles entre el FMI, el BM, la OMC i les corporacions transnacionals, busquen maximitzar els beneficies privats i limitar el poder dels pobles per a protegir el medi ambient, per a determinar el seu model econòmic y garantir els drets humans”. Ara, igual que fa una dècada, segueixen havent-hi raons per oposar-se a les polítiques i fins i tot a l’existència d’institucions com el Banc Mundial i el FMI. Canvien les formes, però no el fons. Nosaltres triem, reforma o…