Iolanda Fresnillo, Observatori del Deute en la Globalització, 18 de gener de 2010.

Aquest article, una mica més curtet, ha estat publicat al setmanari La Directa (N168 del 20 de gener)

Gairebé una setmana després que la terra es sacsegés amb ràbia sota els peus del poble haitià, deixant un desolador paisatge de mort i destrucció, les imatges i informacions que ens arriben des d’Haití segueixen sent  desesperançadores. El que Nacions Unides ha qualificat ja del pitjor desastre que han hagut d’afrontar, ha deixat no només desenes de milers de morts i desapareguts i prop de 3 milions de persones afectades per la manca de menjar, aigua potable, habitatge i altres serveis bàsics, sinó tot un país per reconstruir. A les dificultats per distribuir l’ajuda i atendre els ferits i damnificats, seguiran, sense tanta atenció mediàtica, el repte de fer possible el futur del poble haitià. Tot i que és lògic que ara l’atenció es centri en superar la descoordinació dels diferents agents d’ajuda d’emergència sobre el terreny, fer front a la proliferació del caos i la inseguretat, i revertir la manca de recursos per assegurar la supervivència i benestar dels afectats, no ens podem oblidar del que vindrà després. Les decisions que es prenguin en aquestes primers dies i setmanes, definiran en bona mesura el futur dels haitians.

Per poder fer front al futur, es necessari entendre que el grau de devastació que ha assolit el terratrèmol a Haití és fruit en bona mesura de la situació d’empobriment que ve patint el poble haitià des de fa dècades, sinó segles.  La vinculació entre els nivells pobresa d’un país i el nivell de destrucció d’un “desastre natural” no és cap novetat, i es repeteix en els anàlisis de bona part dels mitjans de comunicació cada cop que un huracà, tsunami o terratrèmol assola un país del Sud. Però seria un error quedar-nos en aquesta evident reflexió. Cal, per fer front amb èxit als reptes del futur, entendre com s’ha arribat a la situació d’empobriment en un primer moment.

Un terreny abonat

A Haití, la debilitació de l’Estat no ha estat un fenomen natural. El primer dels països d’Amèrica Llatina en aconseguir la independència, després de la revolta de la població esclava d’origen africà, ha patit una llarga història d’invasions i ingerències occidentals, fins a l’actualitat. A la invasió militar d’Estats Units de principis del segle XX (1915-1934), van seguir les dictadures de François Duvalier i el seu fill, Jean-Claude, que van governar amb mà de ferro el país fins a 1971 i 1986, respectivament, deixant més de 30.000 persones assassinades. Estats Units, però també França i altres Estats occidentals, van donar suport a la dictadura, com a contrapès a la Cuba comunista a la regió. A la dècada dels 90, Estats Units va estar darrera de la destitució, i posterior reposició, del president de Bertrand Aristide. Des de 2004, les tropes de Nacions Unides ocupen el país sota el mandat de la MINUSTAH. Durant els darrers 6 anys el poble haitià ha viscut un creixent procés de militarització, amb forta repressió dels moviments estudiantil i camperol, així com a continuades violacions dels drets humans perpetuades per les (mal)anomenades forces de “pacificació”.

La ingerència política i la presència militar han anat acompanyades per la imposició del model neoliberal, sota la tutela de les Institucions Financeres Internacionals (IFI). Com denunciava Eduardo Galeano, a Haití “qualsevol càrrec de quarta categoria del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial té més poder que el president”. Les polítiques d’ajustament estructural que han imposat aquestes institucions han anat debilitant el paper de l’Estat, fins a la raquítica expressió que té en l’actualitat. La privatització dels serveis públics, que han condemnat a bona part de la població a l’analfabetisme i la desatenció sanitària, ha anat acompanyada per una aposta cega pel lliure comerç. Si al 1972 Haití tenia un 98% d’autosuficiència de cereals, l’any passat importava el 82% dels cereals que consumia la seva població. La liberalització dels mercats va permetre la massiva entrada d’aliments importats, el que va desestructurar la dèbil economia agrícola haitiana, encara convalescent dels excessos del passat sucrer colonial. La recent aposta per la producció d’agrocombustibles va acabar adobant el terreny a la crisi alimentària que va patir el país al 2008. Aquesta aposta per un model agrícola exportador, ha provocat també en els darrers anys un important èxode del camp a la ciutat, i un creixement insostenible de la capital. Les dèbils estructures que es va trobar el terratrèmol de la setmana passada als ravals de Puerto Príncipe, són conseqüència directa del model neoliberal imposat al poble haitià durant dècades.

La supeditació de la política econòmica haitiana als dictats de les IFI, s’expliquen no només per la pressió dels països occidentals, sinó per la imposició del mecanisme del deute extern. A Haití aquest deute s’inicia amb el que imposen des de França com a preu pel reconeixement de la independència del país. I s’engrandeix amb el llegat de les dictadures dels Duvalier. Tant els préstecs atorgats al país per les IFI com les polítiques de cancel·lació de deute, han anat acompanyades de condicionalitats, és a dir, a l’aplicació d’aquest model neoliberal.

El passat juny de 2009, es va acordar un alleugeriment del deute d’Haití, que havia comportat, entre d’altres, l’aplicació de normes de liberalització comercial al país. Aquest acord havia de reduir el deute del país en uns 1.200 milions de dòlars, però a hores d’ara Haití encara té un deute extern de 645 milions de dòlars. La meitat d’aquest deute és amb el Banc Interamericà de Desenvolupament i amb l’FMI, i l’altre meitat és amb governs com l’Estat espanyol, amb qui manté un deute comercial de 28,57 milions d’euros (segons les darreres dades disponibles, de 31/12/08). Malgrat el compromís de l’Estat espanyol de cancel·lar part del deute d’Haití, en el marc dels acords internacionals del passat juny, aquesta cancel·lació resta pendent. Països com França o Itàlia han anunciat cancel·lacions de deute com a resposta al terratrèmol, però ni les Institucions Financeres Internacionals i l’Estat espanyol han donat cap senyal en aquest sentit.

Què fer?

La resposta de la comunitat internacional davant el terratrèmol a Haití ha estat immediata i aclaparant. Més enllà de les quantitats d’ajuda anunciades, i de les quantitats d’aliments, medicaments, combustible o recursos humans enviats a l’illa caribenya, cal analitzar la lletra petita darrera d’aquesta resposta. És important que s’actuï de forma contundent, no només en el moment de l’emergència, sinó per a posar els fonaments per a que el poble d’Haití pugui reconstruir el seu país i pugui forjar un futur lliure de l’explotació i la dominació que ha patit fins ara. En aquest sentit els recursos d’emergència i reconstrucció han de ser deslligats d’interessos comercials dels donants, i que no generin nou endeutament, és a dir, en forma de donacions i no de préstecs. El govern espanyol hauria de renunciar a l’ús d’instruments com els crèdits FAD, fons reemborsables i lligats a la compra de béns i serveis espanyols, utilitzat anteriorment en emergències similars com les de l’Huracà Mitch a Centre-amèrica o el Tsunami al Sud-est asiàtic. A més de no generar nou deute, governs i institucions financeres internacionals haurien de cancel·lar de forma immediata i incondicional el deute extern il·legítim d’Haití. Aquesta cancel·lació hauria de ser el primer pas per un reconeixement i restitució dels deutes històrics, ecològics i socials que els països del Nord tenim amb Haití.

Finalment, i tal i com afirma Jubileu Sud en el seu comunicat de solidaritat amb Haití, “és el moment que el els governs que formen part de la MINUSTAH, les Nacions Unides, i especialment França i Estats Units, revisin les polítiques tant llunyanes de les necessitats de la població haitiana”. En aquest sentit, la primera d’aquestes revisions hauria de ser revertir l’excessiva militarització de l’ajuda d’emergència que està arribant a Haití aquests darrers dies, especialment per part d’Estats Units, però també dels països de la Unió Europea. Substituir la ocupació militar per forces civils de solidaritat seria el primer pas per retornar la sobirania al poble haitià. Camille Chalmers, membre de Jubileu Sud, company activista per la cancel·lació del deute extern des de fa dècades, haitià i damnificat per l’huracà, ens escrivia aquests dies “és l’hora d’una gran onada de brigades de solidaritat amb el Poble d’Haití, un ampli moviment de solidaritat de poble a poble que faci possible vèncer l’analfabetisme, la crisis ambiental i sanitària, reconstruir una nova ciutat i un nou medi rural, basat en la sobirania alimentària, i destruir els llaços de dependència i la militarització”.