Les pre-festes nadalenques donen per sopars d’empresa, compres desaforades i estrenes de grans produccions fantàstiques de Hollywood per relaxar la ment. Enguany he començat a posar-me en situació cedint a aquesta darrera tradició i he anat a veure Avatar, la que diuen és la pel·lícula més cara de la història. Sempre m’ha agradat la ciència ficció, i em venia de gust passar una tarda entretinguda d’efectes especials i conte de fades. El que no m’esperava era un rerafons com el que vaig trobar.

Deixeu-me que us posi en antecedents. Avatar es situa en un futur llunyà, els humans viatgem a altres planetes i pel que es deriva d’un comentari del protagonista, al nostre no queda un bri de verd. En la recerca d’un mineral molt apreciat pels mercats terraquis, “la companyia” es topa amb Pandora, un planeta fantàstic, plè de vida, biodiversitat i energies sorprenents. Pandora és la terra dels Na’vi, una comunitat que viu en equilibri amb l’entorn, la naturalesa, la terra dels seus ancestres, que els dóna l’energia i els recursos per viure. Però, tal i com ens explica el representant de “la companyia” a Pandora, resulta que viuen sobre del més gran jaciment d’aquell preciat mineral. Els Na’vi defensaran la seva terra per sobre de tot. La companyia passarà per sobre de tot i de tothom per aconseguir arribar al seu destí, no permetran que “aquests salvatges amenacin tota l’operació”. No revelaré aquí els detalls de la pel·lícula, no entraré en les fantàstiques històries d’humans que es “converteixen” en Na’vi a través dels seus avatars, ni les boniques històries d’amor, fraternitat, dignitat i lluita … que adornen la història.

Però mentre em meravellava amb els efectes especials, no podia deixar de pensar com de propera és la realitat de Pandora. No cal anar-se a centenars d’anys en el futur ni a l’altra banda de l’univers. A l’Amazònia o als Andes, empreses mineres i petroleres no s’aturen davant de res ni de ningú per aconseguir els preciats minerals o recursos energètics, entrant en conflicte amb les comunitats que habiten les riques terres des de temps ancestrals.

Aquests conflictes pels recursos naturals, siguin minerals, combustibles fòssils, fusta, peixos, aigua o terra cultivable, es repeteixen arreu del món empobrit, el que anomenem Sud Global. Les empreses transnacionals no escatimen recursos, com en la pel·lícula, des d’estratègies més diplomàtiques d’oferir escoles i llaminadures per convèncer de la importància de col·laborar o la cooptació de líders locals, fins a forces paramilitars quan la diplomàcia no funciona. I les comunitats amenaçades resistixen aquests atacs amb dignitat i força, i sovint aconsegueixen aturar les màquines excavadores, tot i que en altres ocasions són expulsats de les seves terres, acusats d’anar en contra del desenvolupament i el progrés.

A la pel·lícula de Hollywood us podeu imaginar qui guanya en aquesta lluita entre la defensa del que és legítimament seu i els despiadats que venen a fer-los fora per la força. I en la realitat del planeta terra? Qui protegeix els pobles indígenes?

*************************************************************
Per il·lustrar, un extracte del trailer (minut del 0:34 a 1:05)

“you’re on Pandora (…) there’s an indigenous population called the Na’vi, they’re very hard to kill … This is why we’re here, because this little grey rocks sells at 20 million a Kilo … their village happens to be resting on the richest diposit and they need to be rellocated … Those savages are threating our whole opperation”

“esteu a Pandora (…) hi ha una població indígena anomenada els Na’vi, i són molt durs de matar … Per això estem aquí, perquè aquesta petita pedra gris es ven a 20 milions el Kilo … El seu poble resulta estar sobre el més ric dipòsit i necessiten ser recol·locats … Aquests salvatges estan amenaçant tota la nostra operació”